No ets tu ni jo

M’encan­ten les nits elec­to­rals. Visc amb emoció les enques­tes a peu d’urna pro­cu­rant no il·lusi­o­nar-me o desa­ni­mar-me gaire –encara que rara­ment ho acon­se­gueixo– i després m’empasso debats, for­mat­gets, bar­res, info­gra­fies i tot el que em posen fins que se’m tan­quen els ulls. Fa sis anys i mig, però, no ho vaig poder fer perquè em van con­vi­dar a par­ti­ci­par en una tertúlia de la tele­visió local com a can­di­data. Allà mateix, en directe, vaig saber que havia sor­tit ele­gida regi­dora. De seguida em vaig ado­nar que no m’havia fet la idea que això podia pas­sar de debò. Com can­vi­a­ria la meva vida? Les nits elec­to­rals ja no serien de des­pre­o­cu­pació i cris­pe­tes, és clar. Però què més? On m’havia ficat? Aque­lla nit de maig vaig deci­dir cele­brar-ho. L’endemà ja seria un altre dia.

I enmig de la il·lusió em van anar sor­gint una mun­ta­nya de dub­tes que lla­vors vaig atri­buir a una manca de con­fiança i que més tard he entès que no era això. Em pre­gun­tava coses com ara: exac­ta­ment què ha de fer una regi­dora? Com aprendré el que no sé? Puc seguir pas­sant semàfors en ver­mell quan vaig a peu i tinc pressa? M’hau­ria de com­prar un ves­tit jaqueta? És cor­recte por­tar auri­cu­lars pel car­rer? Podré con­ti­nuar anant a bus­car els fills a l’escola? Real­ment neces­sito un des­patx enorme amb tres ban­de­res dar­rere de la meva taula? Algu­nes d’aques­tes pre­gun­tes poden fer gràcia, però us asse­guro que per mi eren tots temes molt seri­o­sos. Perquè conei­xia pocs regi­dors, i la majo­ria tan dife­rents a mi que em sen­tia com una mar­ci­ana que acabés d’ater­rar sense saber l’idi­oma ni els cos­tums del pla­neta, i ho havia de pen­sar tot. La pre­gunta clau: era accep­ta­ble una regi­dora tal com era jo?

Al cap d’un temps vaig anar a un acte sobre dones i política en què par­ti­ci­pava l’actual con­se­llera d’Igual­tats i Femi­nis­mes, Tània Verge. Hi vaig sen­tir una cosa que em va can­viar total­ment la pers­pec­tiva: segons expli­ca­ven (i no és un tòpic) el més freqüent en les dones a qui es pro­posa d’entrar en una llista elec­to­ral és dub­tar de les seves capa­ci­tats i con­di­ci­o­nar la decisió a l’acord fami­liar, men­tre que els homes molt sovint es limi­ten a pre­gun­tar: “A quin número aniré?”. A veure: vaig dub­tar, jo, de par­ti­ci­par? I tant. Em va pre­o­cu­par com afec­ta­ria l’orga­nit­zació fami­liar? I tant. Tenia dub­tes sobre la meva capa­ci­tat i els meus conei­xe­ments per com­plir bé l’encàrrec? Tu diràs! El meu cas era de manual. I, per tant, el pro­blema “no era jo”: és el sis­tema, que està mode­lat històrica­ment per un tipus de per­sona ben dife­rent de mi. Per dir-ho a l’engròs, els espais polítics actu­als són fets a imatge dels que els han ocu­pat des de sem­pre, els que fins ara eren els titu­lats indis­cu­ti­bles del poder i l’auto­ri­tat: els homes. Per això és nor­mal que siguin ells els que s’hi sen­tin més còmodes i facin un pas enda­vant amb molta més faci­li­tat (la prova és l’enorme des­pro­porció d’alts càrrecs), men­tre que les poques dones que tren­quen aquest ordre “natu­ral” de les coses acos­tu­men a viure rose­ga­des per la famosa síndrome de la impos­tora.

Els hora­ris i l’orga­nit­zació acos­tu­men a ser incom­pa­ti­bles amb una vida per­so­nal equi­li­brada, i això també indica qui s’hi pot dedi­car: les per­so­nes que tenen algú a casa que els resoldrà tots els aspec­tes pràctics: plat a taula, roba neta a l’armari i els nens banyats i a punt per al gra­ti­fi­cant petó de bona nit. Si no tens res­pon­sa­bi­li­tats en les cures ets imba­ti­ble a la feina: sem­pre tindràs temps per a un sopar o un cafè pro­fitós després de la reunió, men­tre que la majo­ria de dones cor­ren cap a casa sem­pre més tard del que vol­drien, o si no ho fan se les menja la culpa.

Per sort, cada cop hi ha més dones que si no tro­ben reco­nei­xe­ment –ser una quota no és gaire empo­de­ra­dor– es vali­den entre elles per trans­me­tre’s que sí, que podran fer tot el que es pro­po­sin. I de la con­fiança i el suport mutu en surt la força per desen­vo­lu­par totes les capa­ci­tats i poder can­viar les coses. Però encara estem molt lluny de tenir espais ama­bles per a dones i homes, que no obli­guin a encai­xar amb unes estruc­tu­res cadu­ques i exclo­ents. Perquè els tubs massa estrets, fets a mida per a poca gent, empe­ti­tei­xen, domes­ti­quen o direc­ta­ment expul­sen els que són dife­rents d’ells. I en aquest cas, la diferència és més de la mei­tat de la població.

PS: Ja sé que no tots els homes són iguals.

PS2: No em vaig com­prar cap ves­tit jaqueta.