Els ineptes

Jean d’Ormes­son va estam­par en el seu dia una paraula defi­nitòria i defi­ni­tiva: la inep­tocràcia. A cap dels pen­sa­dors clàssics, que tant sabien i ana­lit­za­ven els sis­te­mes de govern, no se li haguera acu­dit mai aquest voca­ble, ni tan sols en el ter­reny de la hipòtesi. Democràcia, autocràcia, aris­tocràcia, monar­quia, dic­ta­dura... fins i tot els cives de la República de Roma varen crear el duo­poli de dic­ta­dors, a fi i efecte que entre tots dos es fes­sin limi­ta­ci­ons de poder, i s’auto­con­tro­les­sin les deci­si­ons. Però això d’avui no és ja l’aurea medi­o­cri­tas; és sen­zi­lla­ment la nul·la incom­petència, l’opor­tu­nisme dels inútils, l’ambició coro­nada dels inep­tes. “Dona­ria tot el que sé per la mei­tat del que ignoro”, deia Des­car­tes. Aquests polítics guer­rers de la ignorància es cre­uen més savis que el filòsof francès. Pot sor­gir de la ignorància la capa­ci­tat? Diària­ment em fla­gel·lo amb aquesta qüestió. Seré jo l’imbècil que no ende­vino a com­pren­dre la savi­esa de la seva estultícia? Exis­teix apti­tud per al rao­na­ment en una ciu­ta­da­nia embru­tida pel panem et cir­cen­ses (pa i diversió), que no sap veure la natu­ra­lesa dels nos­tres mals i deficiències col·lec­ti­ves? És que pot­ser no hi ha prou exem­ples en la història que demos­tren que quan un poble perd la moral, la iden­ti­tat i la raó de ser acaba per sucum­bir?

Són mol­tes, i greus, les qüesti­ons que al meu parer resul­ten ali­e­nes a la nos­tra soci­e­tat malal­tissa, man­cada de valors i sobrada d’hedo­nisme. El que no és lògic no pot ser veri­tat, ja que la veri­tat sol ser lògica per la seva pròpia natu­ra­lesa. I, avui, els que són irre­me­ia­ble­ment igno­rants ges­tors del que és públic han con­dem­nat Espa­nya –i bona part d’Occi­dent– a pres­cin­dir de filo­so­fies, és a dir de la raó, de l’anàlisi empírica i de l’objec­ti­vi­tat. Tot és de la manera en què ho veig... com els antics sofis­tes de la Grècia clàssica, que defi­nien les coses segons la seva sub­jec­tiva per­cepció: “L’home és la mesura de totes les coses”, hi afe­gien els cínics que for­ma­ven part de la deno­mi­nada “secta del gos”.

Aquells filòsofs sobre­va­lo­ra­ven la sub­jec­ti­vi­tat, igual que en els nos­tres temps, tot el que no sigui sub­jec­ti­va­ment per­cep­ti­ble o no és o no exis­teix. És a dir, la rea­li­tat en si mateixa, les lleis de la natu­ra­lesa –que eren el fona­ment de l’ètica del gran Sèneca–, la per­cepció raci­o­nal de les coses i de la feno­me­no­lo­gia social segons els sen­tit comú –seny al Cri­teri de Bal­mes– etc. que­den al marge de la necessària i impe­ra­tiva exigència de fer les tas­ques al ser­vei de la comu­ni­tat. Les ide­o­lo­gies sacra­lit­za­des sovint fan un segrest de la raó, en la mesura que impo­sen els dog­mes, com una metàstasi de la seva abso­luta fina­li­tat. Deter­mi­nisme irra­ci­o­nal pur i dur, com bé ha demos­trat la plas­mació del mar­xisme en la seva versió comu­nista, d’acord amb la inter­pre­tació soviètica, o en la demen­cial plas­mació de l’igno­rant Hugo Chávez, o del fanàtic Fidel Cas­tro.

La per­versió de la seva mal­dat prové de la falta d’escrúpols en la meto­do­lo­gia: la men­tida com a ins­tru­ment de mani­pu­lació dels pobles. Si neci és Maduro a Veneçuela, no ho és menys el fan­tasma de Pedro Sánchez, on el seu paro­xisme de la men­tida fa empe­ti­tir el mes­tre Lenin i la plèiade de desin­for­ma­dors que ens inun­den de fake news. Les ide­o­lo­gies com­por­ten els seus pro­pis dog­mes, tot i que el pit­jor d’elles matei­xes sigui, jus­ta­ment, aquesta impla­ca­ble impo­sició de judi­cis que detesta el dret i el deure de pen­sar.

Les coses també van per mal camí a Cata­lu­nya, on la inep­tocràcia ha acon­se­guit arri­bar a les més altes cate­go­ries del pres­bi­teri polític. El desen­fo­ca­ment òptic és tan tor­ba­dor com inqui­e­tant; és el pre­ci­pici al qual ens con­du­ei­xen un des­ga­ve­llat Pedro Sánchez i el seu govern d’igno­rants, en expressió de la didàctica de gènere. Una altra bar­ba­ri­tat per la gramàtica de l’Acadèmia. Els inep­tes edi­fi­quen edi­fi­cis sense fona­ments; impo­sen volun­ta­ris­mes com a axi­oma i des­tru­ei­xen la rea­li­tat des de la men­tida, sub­ju­guen els dèbils sota la fal·làcia de “l’alli­be­ra­ment”; creen fan­ta­sies sobre els pres­su­pos­tos des de la negació de la crisi econòmica i de les finan­ces fis­cals...

Cap a on ens por­ta­ran aquests pròcers de la inep­tocràcia? Seran capaços de crear un nou ordre, quan no són aptes per pre­ser­var els valors i cate­go­ries de l’ante­rior? Con­fesso la meva abso­luta per­ple­xi­tat i m’ajusto al dogma que el govern ha d’estar en mans dels millors, puig –com deia Aristòtil– la vir­tut ciu­ta­dana i la vir­tut moral s’han de con­ju­gar en el grau més alt. D’altra forma, com sen­ten­cia Ciceró: “Errar és humà, però tan sols els necis per­se­ve­ren en l’error.”