Bous al carrer

Si el Con­sell de Garan­ties Esta­tutàries afirma que la llei que regu­larà els cor­re­bous és tècni­ca­ment cor­recta, un ser­vi­dor ha d'estar-hi d'acord, i con­tent. Que la llei arribe tan aviat com puga ser, que els bous i les vaques puguen córrer pels car­rers on ja cor­ren, i que dei­xen en pau els veïns de tants pobles i viles que ara sem­blen fins i tot mal mirats per alguns rigo­ris­tes de la defensa d'uns hipotètics drets dels ani­mals. Ací hi ha dues coses ben dife­rents, que sovint es bar­re­gen per ignorància, per fona­men­ta­lisme o per sim­ple mala fe. Una cosa és una cor­rida o cor­re­guda de tore­ros, ban­de­ri­llers i pica­dors, llança i espasa, amb l'ani­mal tor­tu­rat i ferit fins a la mort i amb les gra­de­ries ple­nes (o mig ple­nes) de gent que con­tem­pla l'espec­ta­cle bar­roc, ritual i sag­nant. Una altra cosa són les vaques i bous (mai n'hem dit toros, en aquest cas, i els valen­ci­ans en cap cas) que cor­ren pels car­rers enves­tint els par­ti­ci­pants actius i igual­ment cor­re­dors, i on l'objec­tiu i la substància no és tor­tu­rar, ferir i matar l'ani­mal sinó jugar-hi, esqui­var-lo, i pas­sats uns minuts tor­nar-lo al cor­ral sa i estalvi, sense sang ni feri­des. Qui pense que tot és igual de bru­tal i per­vers i cruel, no en té ni idea. Pot­ser té mol­tes teo­ries al cap, però no sap de què parla.

Jo he cor­re­gut aquests bous i vaques mol­tes vega­des, de dia i de nit, sobre­tot de nit amb les banyes embo­la­des, quan feia d'antropòleg de camp pels pobles en fes­tes. Fins i tot els vaig dedi­car un tre­ball més o menys acadèmic en una revista del ram. I he de con­fes­sar que, en aquell temps, parle de finals dels anys sei­xanta, m'agra­da­ven els bous. Aquests bous. No els bous de plaça de toros, sinó els bous de car­rer, els embo­lats, les vaques sol­tes. No he assis­tit mai en per­sona (per tele­visió sí: pura curi­o­si­tat científica) a allò que se'n diu una cor­rida, amb tot el ceri­mo­nial supo­sa­da­ment estètic, tan espa­nyol i tan clàssic: m'interes­sen ben poc. I no oblide tam­poc que jugar amb bous, córrer bous o fer male­ses amb els bous o davant dels bous, és una acti­vi­tat que, en altres segles, era bas­tant gene­ral, almenys als països del sud euro­peu. A la Roma renai­xen­tista –a la via del Corso, a la plaça de Sant Pere, al Tes­tac­cio– cor­rien toros i altres bèsties amb una freqüència i afició pos­si­ble­ment supe­rior a la dels països hispànics. La meua indi­ferència, per tant, no és una qüestió naci­o­nal: en gran part del País Valencià, sobre­tot en la mei­tat nord, i en alguna part de Cata­lu­nya, sobre­tot a l'extrem sud (una coin­cidència ben curi­osa amb els límits històrics del bis­bat de Tor­tosa), córrer bous és una pràctica fes­tiva tan autòctona com a Cas­te­lla, al Llen­gua­doc, a Anda­lu­sia o a Por­tu­gal. No m'emo­ci­o­nen tam­poc els pro­tec­tors metafísics d'ani­mals, que es com­mo­uen davant del breu pati­ment de la bèstia que corre, que més que pati­ment cruel i bus­cat, és inco­mo­di­tat i estrès: mol­tes més bèsties patei­xen, més llar­ga­ment, començant per les galli­nes pone­do­res, i aca­bant pels porcs por­tats en camió a l'escor­xa­dor. Sense comp­tar que, en els cor­re­bous i en el bou embo­lat, fer patir física­ment l'ani­mal no és l'objec­tiu, ni de lluny. Fins i tot és una cosa que els par­ti­ci­pants habi­tu­als evi­ten com a norma, i jo he vist algun jove jugar-se una enves­tida peri­llosa per cor­re­gir la posició d'una bola encesa i evi­tar que li cai­gue­ren al bou gotes de cera calenta a la cara. I de tota manera, si a mi m'agra­da­ven els bous de car­rer, era segu­ra­ment per una mena d'empa­tia antro­pològica, o com en vul­guem dir. Fa molts anys, doncs, jo pas­sava molt de temps en alguns pobles, vivia amb la gent, obser­vava, estu­di­ava, pre­pa­rava una tesi doc­to­ral, escri­via papers acadèmics sobre aque­lles peti­tes soci­e­tats rurals, gent de mun­ta­nya que encara man­te­nia en gran mesura una cul­tura tra­di­ci­o­nal com­pleta.

I en aquells pobles feien bous: en feien pocs, només la set­mana de la festa grossa, i els bous tenien un gust aspre i vio­lent de cele­bració comu­nal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de per­fum espès, de fusta tallada i de corda d'espart per fer les bar­re­res, d'homes que “ana­ven per davant” a bus­car l'ani­mal, d'arri­bada solemne de la bèstia. En temps del fran­quisme els bous de poble i de car­rer esta­ven for­mal­ment pro­hi­bits, no sé per quina raó, però igual­ment es feien, tole­rats pel gover­na­dor de torn, i al pro­grama de fes­tes apa­rei­xien inva­ri­a­ble­ment com a “exhi­bición de ganado vacuno”. Entra­ven les vaques, cor­ria la gent, i a la nit d'un sol dia hi havia un sol bou embo­lat. M'estal­viaré inter­pre­ta­ci­ons més o menys etnològiques: només diré que la festa del bou de mit­ja­nit era per­fecta si l'ani­mal era verge, mai no embo­lat ni cor­re­gut, si era com­prat i no llo­gat, i per tant, en aca­bar de córrer el lli­ga­ven, el car­nis­ser del poble el matava gai­rebé en pri­vat amb un colp ful­mi­nant al cla­tell, i l'endemà de matí repar­tien per les cases la carn del bou sacri­fi­cat. I no con­ti­nuaré amb al·lego­ries de comunió de la carn.

Lla­vors, torne a dir que per res­pecte o per impacte, els bous de poble m'agra­da­ven, i no només com a espec­ta­dor: n'he cor­re­gut uns quants, noc­tur­na­ment i amb una certa habi­li­tat! Després, però, vingué el progrés, l'eficàcia de l'admi­nis­tració muni­ci­pal, i sobre­tot l'abundància de diners i les ganes de fer-ho tot més gros, d'exhi­bir i d'exhi­bir-se. Ara, per tant, els pobles i viles del País Valencià (i supose que també a les ter­res de l'Ebre) fan dies i dies de bous, set­ma­nes i set­ma­nes de vaques, una invasió bovina que ocupa car­rers i pla­ces com si no hi hagués festa pos­si­ble sense ramats sen­cers de bèsties gros­ses, de matí, de ves­prada i de nit. Les comis­si­ons o els ajun­ta­ments por­ten ani­mals caríssims de rama­de­ries de renom, gros­sos, inútils per a la forma antiga de la festa. Car­rers i pla­ces s'omplen de milers de veïns i visi­tants, una massa voci­fe­rant i anònima, una nova barbàrie que s'escampa: s'escampa en fes­tes de bous, com en altres fes­tes que són fal­ses tra­di­ci­ons de reno­vada i extensa insen­si­bi­li­tat, en pla­ces i car­rers plens d'immundícia després de l'alco­hol obli­gat i mas­siu. Enguany, per pobles i viles del país, hi haurà més de cinc mil dies de bous, una bes­ti­esa sense nom. Un abso­lut des­as­tre, sense comp­tar morts i lesi­o­nats, un gra­pat de cadàvers i mul­ti­tud de ferits. Allò que era tra­dició intensa i vis­cuda, s'ha con­ver­tit en barbàrie mas­siva immo­de­rada. No m'agra­den, aquests bous moderns mas­sius, no m'agra­den aques­tes fes­tes, però ja se sap que el progrés no té remei, i almenys en aquest cas la pro­hi­bició, que ja imposà el fran­quisme, seria el pit­jor remei de tots. Paciència i, si pot ser, una mica de sen­deri i de civi­li­tat, que no seria poca cosa.