De paradisos perduts

Quan John Mil­ton va escriure el seu poema èpic El paradís per­dut a finals del segle XVIII volia dei­xar clara la doble con­dició de l’ésser humà. L’àngel rebel pro­voca la per­dició d’una nova cri­a­tura que, a par­tir d’ales­ho­res, por­tarà incrus­tada en la seva essència la doble natura angèlica i infer­nal. El paradís per­dut, com a motiu lite­rari, s’ha inter­pre­tat sovint com a sinònim de la infan­tesa, d’aque­lla etapa inno­cent que la vida ens va fent per­dre a còpia de cla­te­llots. Però, en rea­li­tat, el paradís per­dut se’l cons­tru­eix cadascú d’acord amb les seves uto­pies, neces­si­tats o reclams emo­ci­o­nals pro­pers a una deter­mi­nada idea de feli­ci­tat o calma. Perquè, de fet, l’única cer­tesa és que tots ens hauríem d’allu­nyar una mica del cen­tre de l’Uni­vers. El motiu del paradís per­dut s’ha explo­tat també en cinema, en còmic, en sèries, en art, en música i, per des­comp­tat, en lite­ra­tura. Els artis­tes que recor­ren al paradís per­dut són éssers amb el cor a mig curar que van a la recerca, para­do­xal­ment, del paradís bus­cat i tro­bat. Aquests espais repre­sen­ten una atu­rada en el camí, un no-lloc sense nor­mes impo­sa­des, un nou món impre­vi­si­ble que repre­senti la solució per enter­rar (ni que sigui momentània­ment) el mal karma que ens asfi­xia. Amb freqüència, aquests llocs para­disíacs són illes situ­a­des al mig de l’oceà. El con­cepte d’illa també vaga per la ment humana des de temps imme­mo­ri­als atesa la pecu­li­a­ri­tat d’estar, al mateix temps, con­nec­tat a la resta del món per mar i per­fec­ta­ment deli­mi­tada, sepa­rada i puri­fi­cada per la pròpia mar. L’illa és un món per­dut, un paradís apte per allot­jar la uto­pia. Ima­gi­neu para­di­sos: és l’únic que ens queda.