Una veu pròpia

Els peri­o­dis­tes sor­tim con­tents d’una entre­vista quan tenim clar el titu­lar. Amb Oriol Bohi­gas pas­sava que no sabies quin triar, de tants que te’n donava. La dar­rera con­versa llarga que vaig tenir amb ell va ser el 2011 al seu des­patx de la plaça Reial, just quan aca­bava de dei­xar la pre­sidència de l’Ate­neu Bar­ce­lonès i estava a punt de reco­llir el Premi Naci­o­nal de Cul­tura. Vam par­lar de política (“El PSC és un par­tit sub­si­di­ari del PSOE”), de l’ambició de la capi­tal de Cata­lu­nya (“Ho ha fet tot, abso­lu­ta­ment tot, sense tenir cap suport ofi­cial”), del MNAC (“Li fal­ten més sales dedi­ca­des a les avant­guar­des”), del turisme (“M’encanta que el de Bar­ce­lona sigui jove, barat, d’espar­de­nya i mot­xi­lla; si embruta, que l’Ajun­ta­ment netegi”) i de la Sagrada Família (“Un des­as­tre abso­lut. Un dis­ba­rat artístic. Un insult a Gaudí. Bar­ce­lona s’ha des­pres­ti­giat amb aquest objecte ridícul. Repre­sen­tava que era una ciu­tat pro­gres­sista i es farà famosa per tot el con­trari, per ser la més carca d’Europa”). Era impos­si­ble estar d’acord amb tot el que creia i deia, però és que en això és on resi­dia el valor de les seves idees, que no seguien el pen­sa­ment uni­forme i sec­tari de cap cor­rent ideològic, sobre­tot el de les esquer­res cata­la­nes de cata­la­ni­tat nul·la o acom­ple­xada. És clar que se’l tro­barà fal­tar.