Sanitat pública

Fa poc em van fer una mamo­gra­fia. Dos dies després em van tru­car de l’hos­pi­tal per dir-me que, com que no veien una cosa clara, m’havien de fer una eco­gra­fia. Em va tru­car una dona i va ser molt deli­cada: que hi hagués una cosa “fosca” no volia dir que fos maligna, però no ho podien des­car­tar; per això, de fet, m’havien de fer la prova. Vaig pro­cu­rar no espan­tar-me. Arri­bant a l’hos­pi­tal a l’hora con­vin­guda, em vaig posar, però, ner­vi­osa i cada cop més men­tre espe­rava que em cri­des­sin. Faig un punt i a part.

En arri­bar-me el torn, una infer­mera em va dir que m’havia de fer una mamo­gra­fia més espe­ci­fica del pit esquerre. Què hi tin­dria? Feta aquesta prova, un infer­mer em va dur a un com­par­ti­ment on només cap una ban­queta i, per tant, m’hi vaig asseure. Em sem­blava estar al túnel del ter­ror. Pas­sats uns minuts eterns, l’infer­mer em va dir que no m’havia obli­dat, però que el metge feia una altra eco. Quan va tor­nar, em va dur a una altra sala, on hi havia l’apa­rell per rea­lit­zar l’eco. Em vaig esti­rar a la lli­tera i, pas­sats més minuts eterns, l’infer­mer em va dir que el metge espe­rava les imat­ges de la mamo­gra­fia: què hi veu­ria? El metge va entrar i em va dir: tens una part més densa al pit esquerre, però sem­bla tei­xit nor­mal. Vaig res­pi­rar. Feta l’eco, em va dir: “Tot per­fecte.” Vaig dir: “Gràcies, gràcies, gràcies.” Gràcies per la seva feina i per la de tots els que em van aten­dre. Gràcies a la meva met­gessa i la infer­mera, que sem­pre hi són. Gràcies a la sani­tat pública i uni­ver­sal. Havia pas­sat una hora angoi­xosa, però va ser així perquè, mal­grat tot, aquesta sani­tat pública és ama­tent, curosa i rigo­rosa. Llui­tem per no per­dre-la, que hi ha escurçons que fa temps que volen des­ba­lles­tar-la. Salut!