Només la bellesa

Les distòpies, la repre­sen­tació fictícia d’una soci­e­tat futura no gaire gal­dosa, ama­guen l’autèntica uto­pia con­tem­porània: només aban­do­nant la rea­li­tat –gràcies a un ús del llen­guatge com a arma de futur, al propi pen­sa­ment en expansió i a una mor­fogènesi men­tal radi­cal– serem capaços de fugir d’aquest món unívoc, ple de des­feta i res­tes d’alguna cosa que va ser però que ja ha des­a­pa­re­gut. El cre­a­dor ha nas­cut per a això: per arri­bar amb la poe­sia allà on la ciència no pot acce­dir amb teo­ries. Som cons­ci­ents que els para­di­sos per­duts són efímers, però en paral·lel tenen la capa­ci­tat de tor­nar-te les ales quan la rea­li­tat te les escapça i que­des des­pro­te­git. No més Mio­las­tan, no més Doxi­la­mina, cal can­viar el final de la mer­dosa i frus­trant quo­ti­di­a­ni­tat empesa, només, cap al pànic del futur. Sovint una errada ens pot por­tar la feli­ci­tat, ja ho deia David Bowie. Una rellis­cada per­met tro­bar més d’una sor­tida a la vida. Quan el dolor ago­nitza, només el retorn a la bellesa, a les coses incon­ne­xes i a l’amor, i el desig de desit­jar con­tra­res­ten l’esforç per no tor­nar a pati­nar. I sucum­bir de nou a l’anhel d’esqui­var el final, de tenir una altra vida més tran­quil·la, més ali­ena al gris esde­ve­nir bipo­lar. D’aquest afany de paradís per­dut, d’aques­tes ganes d’inhi­bir el flux neu­ro­nal, i de vèncer l’eterna desídia, Santi Bal­mes en diu “fam invi­si­ble” i Gui­lle Milkyway, “ataràxia”. El moment més hor­ri­ble? Cons­ta­tar la impos­si­bi­li­tat de rebel·lar-se con­tra el que ha de venir. I aquí entra la nova intel·ligència tec­nològica i huma­nit­zada (els cíborgs) que arri­barà per ree­du­car-nos, d’entrada, en el difícil art de saber esti­mar.