Que marxin

La sort és que el futur no els vati­cina una super­vivència gaire gal­dosa. Almenys a pri­ori. Però és que s’ho han bus­cat. Des que van aparèixer amb un cap de car­tell nu a la pro­pa­ganda elec­to­ral per cri­dar l’atenció, Ciu­ta­dans ha demos­trat de quina pasta està feta. Ahir un regi­dor de Sant Andreu de la Barca va adme­tre que al cen­tre esco­lar de la població els pro­fes­sors no adoc­tri­na­ven els alum­nes. Que tot ple­gat va ser un “malentès”. Un pretès malentès que Albert Rivera va apro­fi­tar elec­to­ral­ment fins a l’exte­nu­ació, vore­jant els límits del mal gust amb l’exhi­bició de la imatge dels pro­fes­sors pro­ta­go­nis­tes de l’ara con­fusió.

Ciu­ta­dans, ja des dels seus ini­cis, ha fet això. Dir mit­ges veri­tats, jugar amb els fets, con­fon­dre i fer soroll. Si dar­rere de tot això hi havia alguna cosa o no, ja és una altra cosa. Ha vis­cut a cop de demagògia, de titu­lars i de fer bullir l’olla. Encara que sigui men­tida. Perquè això no és atribuïble només a Rivera. Inés Arri­ma­das fa exac­ta­ment el mateix. Dis­sabte qua­li­fi­cava d’“apart­heid lingüístic” l’escola cata­lana. I sap que això no és cert. El par­tit taronja sem­pre ha uti­lit­zat el català com a arma llancívola i s’ha permès el luxe de donar lliçons. No ha entès mai el país on va néixer, i aquest cap de set­mana el seu líder a Cata­lu­nya, Car­los Car­ri­zosa, asse­gu­rava que el cas­tellà ha de ser la llen­gua vehi­cu­lar a casa nos­tra i tor­nava a fer el ridícul defen­sant que la immersió lingüística “erra­di­carà” el cas­tellà. Algú que vol ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat pot ser tan incons­ci­ent de dir una baja­nada com aquesta?

Ciu­ta­dans no es des­marca tant del dis­curs del PP, però almenys aquests mai han enga­nyat i han anat amb la fòbia a Cata­lu­nya a davant. Ata­car sis­temàtica­ment el català i pre­ten­dre eli­mi­nar-lo és jus­ta­ment el que va fer el fran­quisme i no se’n va sor­tir. Perquè la riquesa lingüística és jus­ta­ment la riquesa d’un poble. Però gai­rebé cinc dècades després de la mort del dic­ta­dor, els seus hereus són més dels que ens pensàvem. I alguns tenen càrrecs de pes.