Misèria atòmica

El secre­tari gene­ral de l'ONU, Ban Ki-moon, lamen­tava diu­menge que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal només havia enviat al Pakis­tan una quarta part dels 360 mili­ons d'euros que ha dema­nat per cobrir les neces­si­tats més urgents per aju­dar als entre 14 i 20 mili­ons de per­so­nes des­plaçades per les inun­da­ci­ons. men­tre el pri­mer minis­tre, Yusuf Razá, expli­cava que “l'escala i mag­ni­tud de la catàstrofe va molt més enllà de la capa­ci­tat de reacció d'un país en vies de desen­vo­lu­pa­ment”. Que els pri­mers ajuts no es puguin fer per aquesta misèria de diners porta a pen­sar que hi ha un alt índex mun­dial de gasi­ve­ria, però també a pre­gun­tar-se per què el govern pakis­tanès no dis­posa d'aquests recur­sos. I el pri­mer que ve al cap és que els tin­dria, i el país no seria menys desen­vo­lu­pat, si s'hagues­sin inver­tit en altres coses els diners dedi­cats a un pro­grama nuclear que l'ha por­tat a tenir una sei­xan­tena de bom­bes atòmiques. Per por que algun dia l'Índia mati molts pakis­ta­ne­sos en una gran guerra, el seu govern dedica més del 20% del seu pres­su­post a des­pe­ses mili­tars, que repre­sen­ten el 3,5% del PIB, vuit vega­des més del que gasta en sani­tat. Pri­o­rit­zant la pre­pa­ració per a una guerra hipotètica davant les neces­si­tats reals de la gent, al Pakis­tan coe­xis­tei­xen un arse­nal de míssils nucle­ars amb una taxa de mor­ta­li­tat infan­til del 79 per 1.000 dels que nei­xen. Pobres i gas­tant el poc que tenen en bom­bes, no els queda més remei que recórrer a l'ajut inter­na­ci­o­nal, com Corea del Nord, que gràcies a l'assistència de tècnics pakis­ta­ne­sos desen­vo­lu­pava el seu pro­grama nuclear men­tre la gent lite­ral­ment es moria de gana.