Sí, volem més impostos!

No és cap reverència al marquès de Sade, ni cap intenció d’amar­gar el Nadal amb mals propòsits, ni encara menys ganes d’aju­pir-se a collir la pas­ti­lla de sabó; és pura lògica, sen­tit comú, seny català: ja és hora que els manai­res apro­vin més impos­tos!. Començar l’any amb una bona cla­te­llada fis­cal sí que seria un toni­fi­cant, subs­ti­tut eficaç del gimnàs, ara que tor­nen les res­tric­ci­ons, con­sol psi­cològic gua­ri­dor, si és que, com sem­pre, les lote­ries han pas­sat de llarg i el tió ha anat res­tret. Han fet tard amb una llei de pandèmies que ens estal­vi­a­ria l’anguniós compte enrere cada vegada que cal pas­sar el fil­tre judi­cial abans d’impo­sar un altre toc de queda, en temps de con­ta­gis mor­tals cada minut compta. Però almenys podrien espa­vi­lar-se apro­vant la imme­di­ata apli­cació d’una nova fis­ca­li­tat per a una nova –ara sí?– nor­ma­li­tat. Això sí, afi­nant la pun­te­ria i tri­ant acu­ra­da­ment els gene­ro­sos ciu­ta­dans cri­dats a tri­bu­tar. Fins i tot en plena pandèmia n’hi ha que s’estan fent d’or. Són aquests els que hau­rien de com­par­tir una mica la for­tuna sobre­vin­guda, com els anònims altruis­tes de l’espot que tri­omfa aques­tes fes­tes, repar­tint dècims als veïns. Perquè les empre­ses que tre­uen suc de l’emergència no ho són pas, d’anònimes, tenen noms per­fec­ta­ment cone­guts i comp­tes cor­rents sobra­da­ment for­nits. Empre­ses de repar­ti­ment a domi­cili, pla­ta­for­mes de con­tin­guts tele­vi­sius, far­macèuti­ques que s’han apro­fi­tat dels fons públics per inves­ti­gar les vacu­nes que ara mul­ti­pli­quen els seus bene­fi­cis i, és clar, les elèctri­ques que també tre­uen pro­fit al fet que ara fem més vida a casa, hau­rien de ser les des­ti­natàries de l’impost covid. Si les lleis són bones per com­pen­sar-los quan convé retor­nar-los interes­sos per regla­ments fallits, també ho hau­rien de ser per fis­ca­lit­zar els comp­tes de resul­tats quan són estra­tosfèrics. Què espe­ren, els legis­la­dors? No ens havien venut que això era una guerra i el virus, l’ene­mic econòmic i sani­tari? Doncs sang, suor i llàgri­mes, però també impos­tos, sis­plau.