Les gates de la nostra vida

Men­tre escric aques­tes línies, m’acom­pa­nya dor­mint plàcida­ment la Rita. Com cada tarda, s’ha enfi­lat a la taula en veure que ence­nia l’ordi­na­dor. S’hi estarà unes hores, fins que el veterà de la casa s’atansi al des­patx poc abans de les nou del ves­pre. Ales­ho­res, el Mixet se situarà al peu de la cadira i em cri­darà l’atenció tot posant suau­ment les potes sobre les meves cui­xes per pre­gar-me que apa­gui ja la pan­ta­lla. Tots dos són gats adop­tats del car­rer des de petits, i sem­pre et donen més que no tu a ells.

La Rita és encara una peti­tona juga­nera, afec­tu­osa i llesta. Quan tenia un mes, la van llençar amb cru­el­tat i jun­ta­ment amb les seves dues ger­ma­nes per sobre de la tanca del jardí del meu veí. Ja era soci­a­ble, així que pro­ve­nia d’una casa d’on havien dei­xat sor­tir sa mare sense este­ri­lit­zar. O d’una colònia de gats ferals. Des del 2008, la res­pon­sa­bi­li­tat legal de tenir cura i con­trol de les colònies és dels ajun­ta­ments. La llei no dona alter­na­ti­ves per als muni­ci­pis petits, que sovint no tenen recur­sos per fer-hi front, abo­cant els ani­mals a una trista super­vivència i gene­rant situ­a­ci­ons de con­flicte amb els veïns. La sen­si­bi­lit­zació social creix i està fent néixer més pro­tec­to­res. Volun­ta­ris que fan tot el que poden amb recur­sos pro­pis, davant la dei­xa­desa pública, que els mena sovint a ten­si­ons veïnals. És neces­sari tro­bar solu­ci­ons al pro­blema, refor­mant el marc legal i fent-lo com­plir. Com ara per­me­tent que admi­nis­tra­ci­ons comar­cals o amb més recur­sos man­co­mu­nin el ser­vei, garan­tint-ne així la pro­tecció. Qui no estima els ani­mals no estima les per­so­nes. Ves si ho sap, la Rita.