La televisió no era el problema

Un estudi recent revela que la mit­jana de con­sum diari de tele­visió a l’Estat és de 206 minuts per per­sona, poc més de tres hores i mitja, just per veure una pel·lícula i el tele­notícies, amb els anun­cis d’entre­mig. Pot­ser encara sem­blarà massa, però sorprèn saber que és l’indi­ca­dor més baix des de 1993, l’any que es van estre­nar Doc­tor en Alaska o A las ocho con Raf­fa­e­lla, posem per cas, quan encara tenies l’opció, si no hi havia res de la pro­gra­mació que et fes peça, d’aga­far un lli­bre, que­dar amb els amics o anar-te’n al cine o a pas­seig, en el bon sen­tit. Què ha pas­sat al cap de quasi trenta anys? Que aquí estem, amor­rats a la pan­ta­lla del tele­tre­ball tot lo dia, impe­dits de soci­a­lit­zar-nos per la pandèmia i sumits en la cre­ti­nit­zació gene­ral.