A la tres
Djokovic
Tot està encara prou embrollat per fer prediccions que tinguin un mínim de precisió. Malgrat això, ja s’olora amb certa nitidesa que tot això de la pandèmia està provocant un malestar social més que notable que no distingeix ni fronteres ni classes. El dubte rau en si aquesta mala llet abstracta es quedarà en el que és essencialment ara, un sentiment larvat entre la població que es manifesta en poc més que dinars familiars i trobades de bar de menys de deu persones, o supurarà d’alguna manera en una cosa més estructurada que tingui certa volada. Perquè els intents hi són o, com a mínim, s’intueixen. De la mateixa manera que governs i autoritats ja sembla que comencen a perdre la por de treure l’artilleria de gran calibre i plantegen, per exemple, fer la vacuna obligatòria, que aviat és dit, a l’altre extrem veiem créixer de manera desordenada moviments que tenen com a eix de protesta les mesures anticovid. I no, no parlem només d’antivacunes o aquelles xarlotades fetes discurs que profetitzen sobre xips inoculats a la sang o disbarats similars. El que es comença a entreveure és una proclama que posa el concepte de llibertat, en aquest cas l’individual, com a eix del seu discurs de denúncia, i que en indrets com ara Alemanya ja fa forat entre sectors ideològics encara excessivament polaritzats cap a dreta i esquerra. Però compte, no vagi prenent centralitat. I, enmig d’aquest magma difús, apareix Djokovic. Una cara cèlebre que ha fet una aportació impagable a l’hora que aquesta discussió, o corrent de pensament, salti a les grans pantalles i assoleixi verdadera dimensió pública, i més quan ha entrat a pista Rafa Nadal per fer-li la rèplica amb l’elegància pròpia d’un revés, tot sigui dit. Perquè la del tennista serbi ja no representa la causa d’ell mateix contra el govern australià. Perquè algú, o alguns, l’han volgut convertir en una disputa global sobre on són els límits que ha de tenir un estat a l’hora de restringir drets bàsics en nom de la lluita contra una pandèmia. Alerta amb això.
