Bon any!

El cap d’any no ha estat ni fàcil ni tran­quil. Només la dar­rera set­mana del 2021 es van noti­fi­car a Cata­lu­nya 135.000 posi­tius de la covid, però això no és el que em pre­o­cupa més, perquè afor­tu­na­da­ment la majo­ria no són casos greus, i, si escol­tem els epi­demiòlegs i obli­dem els ter­tu­li­ans, sem­bla que estem ven­cent la virulència ini­cial del virus.

A mi, a hores d’ara, em pre­o­cupa més la política cata­lana, que ha tin­gut un final d’any tur­bu­lent. Atacs a la immersió, per exem­ple, que venint de qui venen no ens hau­rien de fer per­dre el temps dis­cu­tint sinó tro­bant la manera de blin­dar-la. Però avui em vull cen­trar en les tur­bulències pro­vo­ca­des, malau­ra­da­ment, per nosal­tres matei­xos, con­cre­ta­ment al vol­tant de dues ins­ti­tu­ci­ons molt impor­tants per al nos­tre futur, la uni­ver­si­tat i el govern, i, com a trist afe­gitó, en el cas de la cen­sura, perdó, pro­hi­bició, de l’Ara a un arti­cu­lista.

D’una banda em refe­reixo a l’escàndol al món uni­ver­si­tari pro­ta­go­nit­zat per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra amb ame­na­ces de san­ci­ons a un pro­fes­sor que va fer una piu­lada con­si­de­rada impròpia pels òrgans de govern de la uni­ver­si­tat i que, davant l’evidència de l’atemp­tat a la lli­ber­tat d’expressió i de càtedra, ha aca­bat sota la catifa, cosa que, tot i que me n’ale­gro pel pro­fes­sor Hèctor López Bofill, no em tran­quil·litza perquè és un termòmetre de les nos­tres uni­ver­si­tats, mudes des del 2017, argu­men­tant una neu­tra­li­tat necessària. Sem­pre hi ha excep­ci­ons, és clar. Però sovint obli­dem que una cosa és la neu­tra­li­tat i l’altra, el res­pecte a la plu­ra­li­tat. Si hi ha una ins­ti­tució que ha de fomen­tar l’espe­rit crític, l’hete­rodòxia i que mai ha d’aco­tar el cap i sot­me­tre’s a la por, és la uni­ver­si­tat. Per tot això em sem­bla gravíssim que, mal­grat dei­xar sense san­ci­ons el pro­fes­sor, es dis­posi a deba­tre en un claus­tre sobre els límits de la lli­ber­tat d’expressió.

I, par­lant de límits, hi ha l’altre trist cas, succeït quasi al mateix temps, de la cen­sura a un arti­cle d’en Xavier Roig a l’Ara perquè, segons la seva direc­tora, el diari res­pecta la lli­ber­tat d’opi­ni­ons “amb els límits de fer un debat cons­truc­tiu i res­pectuós”. La veri­tat, quan algú em parla de límits quan es tracta de lli­ber­tat d’expressió començo a posar-me ner­vi­osa. Final­ment he lle­git l’arti­cle que ha cir­cu­lat per tot arreu i que no hau­ria lle­git perquè fa temps que no lle­geixo l’Ara.

Pel que fa al govern, hi hau­ria mol­tes coses a dir d’aquest final d’any. La pri­mera, la trista evidència de l’enga­nyifa, també ano­me­nada taula de diàleg, i que el pre­si­dent Ara­gonès apro­fita o des­a­pro­fita el dis­curs de Cap d’Any, que hau­ria de ser opti­mista i enco­rat­ja­dor, per anun­ciar el que la majo­ria sabia, començant per ell mateix, que la taula de diàleg era una pan­to­mima per mare­jar la per­diu i donar esta­bi­li­tat par­la­mentària al par­tit que governa a Espa­nya, per cert, con­tra nosal­tres. Ell no ho diu així, és clar, però quasi. “Hem de començar a cons­truir alter­na­ti­ves [...] per si la nego­ci­ació s’enca­lla i no aporta resul­tats.” I men­tres­tant la Gene­ra­li­tat comença l’any sense haver-se reti­rat de totes les cau­ses con­tra els inde­pen­den­tis­tes, gran con­tra­dicció per no dir ver­go­nya, i aprova un pres­su­post amb el vot a favor d’ERC, Junts i l’abs­tenció dels comuns, que, si he de ser sin­cera, em trans­porta a la idea d’un tri­par­tit auto­no­mista més que a la neces­si­tat d’un front únic que sigui capaç d’actuar al marge de les diferències ideològiques perquè l’objec­tiu és molt gran, la inde­pendència. Un front únic inde­pen­den­tista que serà l’únic que ens donarà la majo­ria necessària per acon­se­guir la lli­ber­tat amb la força de les urnes o la força moral que es desprèn de tenir la majo­ria.

Les traïcions s’obli­den amb molta faci­li­tat. O és que Esquerra ha obli­dat per què Ernest Mara­gall no és alcalde de Bar­ce­lona? En tot cas, els comuns no tenen cap pro­blema de pac­tar amb uns o altres per acon­se­guir el poder. Manuel Valls encara fan­far­ro­neja a París sobre el fet que amb dos vots i els comuns va parar l’inde­pen­den­tisme a Bar­ce­lona.

Però no tot són males notícies. Els tri­bu­nals bel­gues han dene­gat l’extra­dició de Valtònyc i han donat una nova cla­te­llada a Espa­nya. I ell canta Je vais tuer le roi (Mataré el rei) i Bèlgica, que té rei, res­pecta la lli­ber­tat d’expressió. Una nova cla­te­llada a Espa­nya, tot i que la defi­ni­tiva espero que sigui que l’Estat pagui la seva impli­cació cri­mi­nal, si es con­firma, en els atemp­tats del 17A. Hem de mar­xar! Encara hi ha espe­rança. Bon any!