Granja i fems de frontera

La rama­de­ria inten­siva ha gua­nyat la par­tida per gole­jada. La gran majo­ria de gran­ges que abans eren fami­li­ars i inde­pen­dents ara estan inte­gra­des en la indústria ali­mentària. Fora queda poc on gra­tar: se’n des­mar­quen alguns pro­duc­tors d’avi­ram i més de cor­der, però lamen­ta­ble­ment el con­sum de la carn dels ramats que pas­tu­rant rege­ne­ren bos­cos i abo­nen els sem­brats és quasi tes­ti­mo­nial. Els països euro­peus del nord fa anys que van deci­dir que els del sud ens quedéssim l’engreix d’un bes­tiar que, a escala indus­trial, con­ta­mina greu­ment els aqüífers: el 49% dels muni­ci­pis cata­lans són ara vul­ne­ra­bles a la con­ta­mi­nació per nitrats. Un de cada qua­tre porcs euro­peus s’engreixa a l’Estat, líder de la UE, i bona part acaba als mer­cats de la Xina. Sem­brats en els quals s’abo­quen, a més de purins, els llots de depu­ra­do­res urba­nes. Per a des­es­pe­ració dels veïns dels pobles, tot està dins de la lega­li­tat, fins i tot en comar­ques on els aqüífers tenen ja nivells de nitrats tan alts que han con­ta­mi­nat l’aigua fins a fer-la no pota­ble.

L’any pas­sat, el govern català va ampliar qua­tre anys més la moratòria per l’ober­tura o ampli­ació de noves gran­ges de porcs per fre­nar la con­ta­mi­nació. Així que les inte­gra­do­res han ampliat el negoci a l’Aragó, on en una dècada els caps de bes­tiar han cres­cut un 57% con­tra el 16% de Cata­lu­nya. No és casu­a­li­tat que les macro­gran­ges esti­guin con­cen­tra­des a Lleida i Osca. Com el nai­xe­ment de línies elèctri­ques d’alta tensió, els mono­cul­tius d’aero­ge­ne­ra­dors i pla­ques. I el silenci dels pobles.