Tornar-ho a fer

L’anunci de Jordi Cui­xart i Mar­cel Mauri de no pre­sen­tar-se a la ree­lecció al cap­da­vant de l’enti­tat cul­tu­ral més impor­tant del país ha gene­rat una càlida res­posta d’agraïments des de direc­ci­ons molt diver­ses i espais ideològics ben dife­rents. No és casual; tots dos han sabut sor­tir del tra­di­ci­o­nal perímetre inde­pen­den­tista, han con­vi­dat a com­par­tir la bata­lla pel país a per­so­nes amb qui no havíem par­lat mai encara, han fet tibar les cos­tu­res a Òmnium i han fet que la lluita per la inde­pendència fos un pro­jecte més ampli i inclu­siu. I no era fàcil.

Després de sis anys com a pre­si­dent d’Òmnium –més de la mei­tat dels quals a la presó–, Cui­xart ha ple­gat quan ell ho ha deci­dit, no quan Sáenz de San­ta­maría va voler escapçar els líders del procés ni quan Marc­hena va dic­tar sentència. Durant aquests anys ha con­ver­tit el sacri­fici per­so­nal de l’empre­so­na­ment en una opor­tu­ni­tat per fer sen­tir la seva veu de pres polític i denun­ciar que a l’Estat se segueix per­se­guint la dis­sidència.

Ha deci­dit dei­xar-ho quan ha con­si­de­rat que tocava reno­vació de lide­rat­ges per afron­tar una nova etapa de l’inde­pen­den­tisme, i ell ha pre­di­cat amb l’exem­ple. Cui­xart plega amb els deu­res fets: una enti­tat de 190.000 socis que no rep sub­ven­ci­ons públi­ques i que ha lide­rat grans cam­pa­nyes pels drets civils i per l’auto­de­ter­mi­nació els dar­rers anys: des de les Llui­tes com­par­ti­des fins al Ho tor­na­rem a fer.

I que ningú no tin­gui cap dubte que ho tor­narà a fer, perquè els qui el conei­xem sabem que, en rea­li­tat, mai ha dei­xat de fer-ho: pen­car des de l’acti­visme polític amb coherència i con­vicció fins a acon­se­guir l’objec­tiu polític de la lli­ber­tat.