Aferrar-se a les coses

Abans teníem coses, ara ens hem de con­for­mar amb pro­duc­tes. No són pas el mateix. Si et mouen una cosa de lloc, ho notes de seguida, deixa el senyal d’una absència, una marca de temps com la dels qua­dres reti­rats de la paret o la lle­pada de les tires adhe­si­ves dels àlbums antics d’on s’ha extra­viat alguna foto. En canvi, un pro­ducte és un objecte volàtil, des­ti­nat a ser subs­tituït tard o d’hora, i les emprem­tes que deixa solen tenir més a veure amb la brutícia que amb l’enyo­rança o el remor­di­ment. Podem can­viar de cafe­tera, excepte que sigui el vell tupí de bar­re­tina de l’àvia, però no subs­ti­tui­rem pas la butaca on el pare s’asseia cada ves­pre a mirar les notícies sense un sen­ti­ment de culpa i gai­rebé de traïció. Les coses ens vin­cu­len sem­pre a algun afecte que el fabri­cant no pre­veia, a diferència dels pro­duc­tes, que aspi­ren a com­plaure’t amb idees pre­con­ce­bu­des sobre la uti­li­tat, la bellesa o el con­fort. Byung-Chul Han arriba a dir que els béns de con­sum “són indis­crets, intru­sius i xafar­ders”, i que només les coses, cer­tes coses, pro­cu­ren silenci, res­pecte i esta­bi­li­tat. Durant molt de temps, vaig tenir asse­gut en un pres­tatge un arlequí de por­ce­llana que va per­dre la mà en una cai­guda fortuïta men­tre treia la pols; el vaig con­ser­var amb aquell bocí ampu­tat a la falda, com un exvot, perquè sense ell l’habi­tació sen­cera per­dia escal­for, com si es buidés. Vaig can­viar els pres­tat­ges, fins i tot de pis, però el ninot i la seva mà esquer­dada van venir amb mi. Pot­ser és que som també una mica supers­ti­ci­o­sos i pro­jec­tem en les coses la lle­ial­tat que devem als altres.