Mirant amunt

La pel·lícula de moda ens obliga a pre­gun­tar-nos per què és tan atrac­tiva tant per al gran públic com per a la crítica espe­ci­a­lit­zada. Sens dubte juga amb car­tes ina­pel·lables, com ho és un equip inter­pre­ta­tiu d’altura: fins on pot con­ti­nuar crei­xent DiCa­prio?, una Meryl Streep en etern estat de gràcia, Cate Blanc­hett recor­dant una altra vegada que és una mica més que la imatge del dis­se­nya­dor intel·ligent, la con­so­li­dació de Hill com a actor de la comèdia esperpèntica i aquests emer­gents Law­rence i Cha­la­met dels quals no tenim més remei que accep­tar que sí, que saben, poden i volen omplir la pan­ta­lla amb màgia. L’elenc enal­teix la posada en escena d’Adam McKay, que amb més fluïdesa que a La gran aposta, manega la seva bar­reja, a to amb els temps, que supera la de Taran­tino d’humor tenyit de violència, perquè aquí les ria­lles (o som­riu­res) el que acom­pa­nyen, per tal que entri amb vase­lina, és una mor­dent crítica del sis­tema social i polític. Acon­se­gueix la nos­tra com­pli­ci­tat quan des­criu una soci­e­tat que riu i es dis­treu en ser adver­tida de la seva extinció immi­nent, que no, no es pro­duirà per un mete­o­rit, ni tam­poc per un virus, sinó per la nos­tra suïcida aposta per l’estu­pi­desa i la incon­sistència, trans­sumpte dels pecats capi­tals que ens gover­nen.

En justa cor­res­pondència amb aquesta estultícia, cada crítica (cine­ma­togràfica o no) ha apro­fi­tat la pel·lícula per car­re­gar con­tra els seus par­ti­cu­lars dimo­nis. Apro­xi­ma­ci­ons sim­plis­tes ja s’han afa­nyat a iden­ti­fi­car Trump amb la pre­si­denta que encarna Streep, però McKay els ha dei­xat en evidència quan recorda els tics d’Obama, Bush, Rea­gan o Clin­ton que també es poden apre­ciar en el per­so­natge. De la mateixa manera, tam­poc no s’observa la gran diferència entre mit­jans de comu­ni­cació “seri­o­sos” i la resta que els pri­mers pre­ten­drien, ja que tots ells es des­cri­uen atra­pats en l’escla­vi­tud de les audiències, cape­jant l’ansi­e­tat amb més o menys dis­si­mu­lació i sent capaços d’abduir amb la seva dinàmica els experts més asse­nyats, com li acaba suc­ceint al pro­fes­sor que encarna DiCa­prio. De la mateixa manera s’esbu­de­lla un sis­tema burocràtic tan neces­sari com entor­pi­dor posant al des­co­bert, altre cop, que qual­se­vol ins­ti­tució cre­ada i exer­cida per humans pateix del mateix dèficit de vir­tut i res­pon­sa­bi­li­tat des de l’ori­gen dels temps, amb la diferència que avui és més fàcil que totes les ver­go­nyes que­din a l’aire, o s’inven­tin, gràcies a les (maleïdes) xar­xes soci­als.

Dels dos mis­sat­ges de fons, el de la capa­ci­tat del “sis­tema” per gene­rar notícies que dis­tre­guin l’atenció gene­rada sobre altres que resulti poc con­ve­ni­ent aire­jar ja havia estat desen­vo­lu­pat des­tra­ment en una pel·lícula de Barry Levin­son de finals del segle pas­sat, aquí titu­lada La cor­tina de fum, i on per tapar l’escàndol d’un altre pre­si­dent ame­ricà, un direc­tor de cinema i els ser­veis més secrets de la Casa Blanca s’inven­ten una guerra amb Albània que s’acaba com­pli­cant gai­rebé tant com la vida de Came­ron Díaz a Very bad things. No cal que la notícia tapa­dora sigui men­tida, però resulta espe­ci­al­ment hila­rant la capa­ci­tat del direc­tor de cinema que inter­preta Al Pacino per –al ser­vei d’una idea maquiavèl·lica de l’asses­sor pre­si­den­cial a qui dona vida Robert de Niro– anar gene­rant els diver­sos ava­tars d’una història impos­si­ble la fal­se­dat de la qual s’ha d’ama­gar a l’opinió pública fins i tot al preu de la vida del seu autor.

El segon dels mis­sat­ges que la pel·lícula de McKay ens tras­llada des de la pan­ta­lla és tan ina­pel·lable com l’ante­rior: el poder polític és poc poder, perquè actua com un tite­lla al ser­vei del poder econòmic que el manté i con­di­ci­ona cam­pa­nya rere cam­pa­nya elec­to­ral, sobre­tot als països on la major part del finançament de l’acti­vi­tat política prové de mans pri­va­des, unes mans cada vegada més tec­nològiques, mono­po­lit­za­do­res de tal quan­ti­tat de dades sobre cadas­cun de nosal­tres que poden dir a la pre­si­denta que morirà i enviar ben seg­men­tada a cada votant la infor­mació que vol con­su­mir. El seu final gro­tesc en boca d’un ani­mal gegantí, resul­tat d’una evo­lució de milers d’anys, és la gran para­doxa i el nos­tre con­sol, perquè en el fons revela la gran veri­tat que podem triar, però que som mor­tals i fal·libles cri­a­tu­res, ger­ma­nes a aquesta con­dició, i tan divi­nes per fili­ació com per poder mirar a dalt.