No estem sols...

Creix la sen­sació que enca­rem la recta final de la pandèmia. Ens sedu­eix la idea que sigui cert que la sisena onada pot ser l’última i, ja molt can­sats, pot­ser ens tran­quil·litza una mica que s’ha demos­trat molt dife­rent de les ante­ri­ors. Avui hi ha un con­sens entre els experts que si bé el virus s’ha mani­fes­tat més infecciós, ha tin­gut menys efec­tes que en les ante­ri­ors ona­des. Men­tre obrim el debat sobre si hau­rem de fer front a una nova rea­li­tat endèmica, hauríem de ser capaços d’abor­dar-ne d’altres.

Encara res­sona la pre­gunta de si no ho podríem haver evi­tat o haver fet alguna cosa per pre­veure-ho. Sigui quin sigui el veri­ta­ble ori­gen del virus, no resulta creïble pen­sar que ens podem defen­sar de noves muta­ci­ons víriques per la via de les nor­mes, les lleis o els trac­tats. La hipòtesi d’una pandèmia mun­dial com la que estem pas­sant està teo­rit­zada des de fa temps. I val a dir que l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut ja va adver­tir a prin­ci­pis de l’any 2020 de la peri­llo­si­tat poten­cial de la situ­ació. Si l’alerta no va tenir efecte va ser, com en la faula de Pere i el llop, perquè després d’haver fet nom­bro­ses cri­des alar­mis­tes en situ­a­ci­ons ante­ri­ors sense que es com­plis­sin els seus ter­ri­bles augu­ris, havia anat per­dent cre­di­bi­li­tat. La per­vivència de les ins­ti­tu­ci­ons es jus­ti­fica a par­tir de la seva uti­li­tat. I sobre­tot les que no tenen capa­ci­tat coer­ci­tiva neces­si­ten ser sobre­tot creïbles. Avui podem con­cloure que la rea­li­tat pandèmica no hau­ria estat gaire dife­rent si no hagués exis­tit una ins­ti­tució sanitària d’ordre mun­dial. I això no ens ho podem per­me­tre.

Els que sÍ QUE han tin­gUT capa­ci­tat de pren­dre deci­si­ons han estat els governs en els seus dife­rents àmbits com­pe­ten­ci­als i ter­ri­to­ri­als. I ho han fet de manera dife­rent els uns i els altres, i fins alguns han actuat de mane­res apa­rent­ment o ober­ta­ment con­tra­dictòries segons el moment de la pandèmia. Dos anys després, i excepte algu­nes situ­a­ci­ons molt con­cre­tes, hi ha una difi­cul­tat per extreure una con­clusió gene­ral objec­ti­va­ble amb dades sobre si han estat molt dife­rents els efec­tes sani­ta­ris de les dife­rents polítiques públi­ques segons si han estat més o menys inter­ven­ci­o­nis­tes. I a mesura que això s’ha fet més evi­dent, ha anat crei­xent el des­con­cert entre gran part de la població, quan no, direc­ta­ment, una sen­sació de desànim. Segu­ra­ment hi ha tin­gut molt a veure els efec­tes que han tin­gut les res­tric­ci­ons esta­bler­tes en altres àmbits com les rela­ci­ons huma­nes o en la situ­ació econòmica de mol­tes per­so­nes.

Ja sigui per neces­si­tat o per con­vicció, les admi­nis­tra­ci­ons han abo­nat la idea que les deci­si­ons pre­ses en els moments més difícils han estat ava­la­des per un con­sens científic. Si fos cert, es podria dir que hem vis­cut una mena d’expe­ri­ment de l’aris­tocràcia que pro­pug­nava Plató com la millor forma de govern. Ali­men­tar aquesta idea pot haver estat tan neces­sari com ine­xacte, pel sol fet cons­ta­ta­ble que no hi ha un veri­ta­ble espai de con­sens, i menys sobre una malal­tia de la qual coneixíem tan poc i que s’ha demos­trat tan can­vi­ant. Però per evi­tar ali­men­tar els dub­tes s’ha hagut de pagar un preu prou alt situ­ant els que dub­ta­ven o els dis­cre­pants en el bàndol dels nega­ci­o­nis­tes, tan­cant qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de debat sobre altres mane­res d’abor­dar la crisi. Mai com ara en la història de la huma­ni­tat s’han dedi­cat tants recur­sos econòmics i humans en tan poc temps a llui­tar con­tra una alerta sanitària. I hi ha hagut èxits inqüesti­o­na­bles, com ara haver estat capaços de desen­vo­lu­par més d’una vacuna en tan poc temps. També cal reconèixer l’esforç ingent que s’ha fet per admi­nis­trar les vacu­nes de forma mas­siva, almenys als llocs on ens ho podem pagar. Però tot i això és ine­vi­ta­ble pen­sar que, en els millors dels casos, la pandèmia aca­barà durant pràcti­ca­ment el mateix avui que la de la grip al prin­cipi del segle XIX.

Seria una bona con­clusió enten­dre que cal tre­ba­llar per recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons, que s’ha de seguir inver­tint en conei­xe­ment científic i que cal moder­nit­zar els sis­te­mes de gover­nança, sobre­tot per dotar-los de més agi­li­tat per fer front a uns can­vis que cada vegada van més de pressa. Però s’ha demos­trat que amb tot això no n’hi ha hagut prou, així que res no fa pen­sar que la pro­pera vegada hagi de ser dife­rent.