L’edat d’or

Abans es deia que l’experiència és un grau. L’última tec­no­lo­gia digi­tal, o si m’ho per­me­teu des que es van poder pro­gra­mar els vídeos a casa, ha fet que els nadius digi­tals mos­trin més habi­li­tats i capa­ci­tats que els més vete­rans. Tot­hom ha vist nets reso­lent els pro­ble­mes dels mòbils dels seus avis, per par­lar d’un clàssic. I, per tant, el grau d’experiència del veterà enfront dels més joves o dels més nous en una feina ja no és tal, tron­to­lla. Amb tota aquesta idea ances­tral de l’arre­la­ment, del “Jo ja hi era abans que tu arri­bes­sis”, del “Ves què m’has de dir” o de l’“Això es fa així perquè sem­pre s’hi ha fet”, bar­re­jat amb la de donar incen­tius en el marc de la funció pública, pel fet que també costa molt que els sous dels tre­ba­lla­dors públics s’actu­a­lit­zin, s’ha trans­for­mat en mol­tes admi­nis­tra­ci­ons en meca­nis­mes com els dels tri­en­nis, o els ponts de plata, quan no d’or, quan s’és a punt de ple­gar, o quan s’ha vol­gut donar pun­tada cap amunt a algú que era incòmode en el seu lloc.

I d’aquest aigua­bar­reig plora la cri­a­tura aques­tes últi­mes hores. I el que deurà plo­rar, perquè si no és la polèmica de les pre­ju­bi­la­ci­ons amb el 100% de sou dels fun­ci­o­na­ris del Par­la­ment, és apli­car tri­en­nis amb un aug­ment del 5% del sou per comp­tes d’una xifra taxada, o és com fun­ci­ona el sis­tema d’asses­sors a d’altres admi­nis­tra­ci­ons. Ens pas­sen per totes ban­des. I a l’hora d’esquinçar-se les ves­ti­du­res, quina part hem pagat tots aquesta mateixa set­mana per sal­var el banc dolent, el de la Sareb? El Con­sell de Minis­tres de dimarts assu­meix això que no ens havia de cos­tar un duro: el paga­ment mili­o­nari, de trenta-cinc mil mili­ons d’euros, per sal­var els bancs de la bom­bo­lla immo­biliària. La rege­ne­ració per­ma­nent ha de ser l’únic camí per no per­dre del tot la con­fiança entre ciu­ta­da­nia i admi­nis­trats. Però fa tant de temps que ens ho diem, que ja no sé si tam­poc aquí l’experiència és cap grau. I després ens dema­nem de què s’ali­menta el popu­lisme.