Ana Frank

El gran his­to­ri­a­dor Raul Hil­berg deia que, per enten­dre la veri­ta­ble essència de l’Holo­caust, s’havia de posar més atenció en els morts que en els super­vi­vents de l’infern nazi. Hil­berg es refe­ria a les mas­ses de jueus pobres de les regi­ons rurals de l’est d’Europa, els de cos­tums que inclús des­con­cer­ta­ven els rics jueus assi­mi­lats d’Ale­ma­nya, Àustria o Holanda, molts dels quals van poder emi­grar i, per tant, sal­var-se. No tots. D’aquest dar­rer país era Ana Frank, símbol dels cai­guts de la shoah, i de qui s’acaba de fre­nar, per falta de pro­ves, la ree­dició d’un lli­bre que asse­nyala un notari hebreu com a dela­tor del seu ama­ga­tall. Ja tinc excusa per relle­gir La des­trucció dels jueus euro­peus, de Hil­berg, història con­tras­tada de la pri­mera a l’última dada.