Dolça companyia

El poeta i pin­tor gironí Narcís Coma­dira ha estre­nat el seu vui­tantè ani­ver­sari amb la publi­cació del poe­mari Els movi­ments humans, un tre­sor de ver­mell exul­tant que ves­teix de festa la tau­leta de nit, tot i les mol­tes al·lusi­ons al pas del temps i a la mort. “(...) on anàveu / que heu mar­xat tan aviat / i uns tan de pressa?”, diu al poema Tan aviat, en home­natge als amics que li han mar­xat. També marxa aviat i de pressa la dona del pro­ta­go­nista de Drive my car, una bellíssima pel·lícula del japonès Ryu­suke Hama­guchi que posa en diàleg una versió d’un relat d’Haruki Murakami reco­llit a Homes sense dones i la cèlebre peça tea­tral L’oncle Vània, de Txèkhov. En un dels molts moments sublims de la pel·lícula, que aquests dies es pot veure en versió ori­gi­nal reto­lada en català al cinema Truf­faut de Girona i en versió doblada en cas­tellà als Albèniz Cen­tre, el per­so­natge prin­ci­pal parla enmig d’un deso­lat i glaçat pai­satge de la presència dels morts en els vius. Actu­a­litzo així el man­tra tan neces­sari de viure amb inten­si­tat, una dosi per a nosal­tres i una altra per als nos­tres morts.

El mateix mis­satge em remet a l’entra­nya­ble sèrie de Net­flix After life, que a més dis­posa d’un reper­tori musi­cal pro­digiós. Aquí, la dona del pro­ta­go­nista també marxa aviat i el dol per aquesta pèrdua bas­teix amb enginy, mel i sen­tit de l’humor les tres tem­po­ra­des. El dar­rer capítol es tanca amb un emo­ci­o­nant pla de Ricky Ger­vais enfi­lant un turó amb el seu gos men­tre sona Both Sides Now, la pre­ci­osa cançó de Joni Mitc­hell en què es parla dels dos cos­tats de l’amor, del que es dona i el que es pren, del que es gua­nya i el que es perd.

Música, cinema, poe­sia. Un dia el meu fill em va pre­gun­tar de què ser­veix el que escric. Em va fer riure i li vaig dir que, en rea­li­tat, de res. En aquell moment em van fal­tar les parau­les que ara he tro­bat en el poema Tots ho sabem, de Coma­dira: “Tots ho sabem que no ser­veix de res, l’Art / només per tor­tu­rar els que s’hi dedi­quen. / (...) Pro tot i així, encara que no ser­veix de res, / l’Art ens fa com­pa­nyia.” La com­pa­nyia que es fan les dues ànimes per­du­des de Drive my car. La com­pa­nyia que es fan en Toni i el seu gos a After life. I la com­pa­nyia que es fan l’oncle Vània i la seva neboda Sonia abans de caure el teló i cla­mar “Què hem de fer? Hem de viure.”