Miró contra el mercadeig

Una de les coses que em posen més ner­vi­osa d’Arco és aquesta cosa des­co­mu­nal del diner, que en con­tacte amb l’art s’infla encara més amb l’esno­bisme i l’escàndol. En l’edició d’aquest any, la gran notícia és que l’obra més cara serà un Miró de l’any 1973, amb un preu de sor­tida de dos mili­ons d’euros. Molt bé, i què? Pot­ser no és ni tan sols un dels millors qua­dres del pin­tor, però és un Miró i val dos mili­ons. Per al mer­cat, amb això n’hi ha prou perquè el fet sigui apoteòsic. Per a tots els altres, el més reco­ma­na­ble és seguir lle­gint la immensa bio­gra­fia de l’artista que li ha dedi­cat Josep Mas­sot a Galàxia Guten­berg, cen­trada en els anys del fran­quisme, quan va pin­tar aquest qua­dre avui mili­o­nari i mal­vi­via a Bar­ce­lona amb 320 dòlars al mes.