Parlar francès

El gran Char­les Azna­vour en rea­li­tat es deia Shah­nour Vag­he­nag Azna­vou­rian Bagh­da­sa­rian, perquè era d’ori­gen armeni. Va néixer a París, era fill d’un baríton de Geòrgia i net d’un cui­ner del tsar Nico­lau II; la seva mare, armènia, era de família de comer­ci­ants. A la cèlebre La bohème (1965), canta Je vous parle d’un temps/ que les moins de vingt ans/ ne peu­vent pas connaître. És a dir, que el pin­tor pro­ta­go­nista dels ver­sos, pas­sats els anys, quan revi­sita Mont­mar­tre perquè s’enyora dels seus ini­cis, s’adona que els joves no reco­nei­xe­rien aquell barri pari­senc que havia estat el seu quan, com exi­geix el tòpic, vivia a l’epi­cen­tre de la bohèmia tal­ment com per­to­cava a un aspi­rant a artista. Ni ell no troba els cafès, els lilàs, l’ate­lier, ni les models que a la tarda posa­ven nues i a la nit li escal­fa­ven el llit. D’aquest sen­ti­ment, diguem-ne de canvi, des de fa unes dècades els fran­ce­sos d’edat pro­vecta que freqüenten l’Empordà –o que hi són de pas­sada–, també se’n poden excla­mar i alguns se n’excla­men pel que fa a, avui, el (des)conei­xe­ment de la llen­gua fran­cesa entre els des­cen­dents del pas­tor i la sirena. La moder­ni­tat, que ens ha arri­bat ves­tida de llen­gua anglesa, ha can­viat aquell pai­satge lingüístic perquè entre les moins de vingt ans, i fins i tot de menys de trenta i de qua­ranta, a la Plana que can­tava Mara­gall el conei­xe­ment del francès escas­seja. Als fran­ce­sos retraités, quan tro­ben algú que els pot par­lar amb aque­lla llen­gua que havia tin­gut tanta con­si­de­ració al món mun­dial, gai­rebé els cau una llàgrima. I bé: les coses han anat així.

Rema­tem-ho amb un altre can­tant, Jean-François Mic­hael, aquest francès-francès i que es deia Yves Roze. A la peça Adieu Jolie Candy (1969) evoca el comiat d’una anglesa –amb qui deixa enten­dre que havia con­su­mat un embo­lic– quan, pas­sa­des les vacan­ces, ella torna a casa. I li diu: Je regret­te­rai/ ton sou­rire/ et tes fau­tes de Français. És a dir, que el don­joan, d’entre les coses que tro­barà a fal­tar de la jove, una serà la seva par­ti­cu­lar manera de par­lar francès. Ai las, que deia aquell! Algú s’ima­gina avui una jove britànica esforçant-se a par­lar francès a un racai­lle enfa­ris­to­lat? No pas, com diu un amic. Més aviat ella es mira­ria l’aspi­rant amb com­mi­se­ració quan per lli­gar-se-la fes mans i mànigues per esgar­ga­me­llar-se en anglès.