Tribuna
Destruir la política catalana
“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu”?; “Seh”; “Fent què?”; “Destruint-la”. No sé si aquesta conversa entre Pau Riba i Àngel Casas es podria aplicar avui a la política catalana, tan mancada d’imaginació i tan maniacodepressiva des de la patacada del 2017. Aquella contracultura, tan ben resumida avui a l’exposició del Palau Robert, no va acabar ni de bon tros amb la cultura catalana. Tampoc no era la seva intenció, com era prou evident. Es tractava més aviat de despertar-la, de salvar-la de si mateixa, de treure-la de l’avorriment i d’aixecar-li saludablement les faldilles. El resultat ha estat que tota la nostra cultura ha acabat presentant els seus respectes davant del brètol, en el moment de la seva mort. Convé pensar si a la política catalana li convé ara una “contrapolítica” que la discuteixi de dalt a baix, que en negui les majors i que l’obligui a corregir dioptries. Abans que se’m critiqui, això no té res a veure amb l’”antipolítica” que conjurava el nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: i no hi té res a veure perquè aquí som de construir i perquè encara sabem fer servir els prefixos.
Els símptomes són palpables: Jordi Cuixart demana un recanvi de líders i Jordi Sànchez diu que encara no hem tocat fons, sense aclarir si després de tocar fons encara continuarem escarbotant més i més avall. L’admissió implícita dels límits dels partits, explicitada per Puigdemont fa uns dies, no exonera de la necessitat imperiosa de reformular-ho tot: el 2017 la política catalana va gastar totes les seves cartes (algunes ben jugades, d’altres amb catxa i d’altres simplement malbaratades) i d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha grans sorpreses la tendència serà la de l’abstenció militant, que és una forma de contrapolítica, de solució disruptiva, un dit alçat de Pau Riba dient puja aquí i balla. Tampoc no cal inventar res de tan nou: contrapolítica era, l’any 2014, la presidenta de l’ANC cridant “President, posi les urnes!”. Allí les columnes van tremolar i es va covar la tempesta inevitable. Després el món dona moltes voltes, com s’ha pogut comprovar.
Quan Jaume Giró advertia que si no es fan canvis profunds ningú no voldrà fer política en aquest país, es referia als càstigs penals i econòmics soferts per molts protagonistes del “procés”: però el cas és que ja feia anys que la gent no volia fer política, i que preferia molt abans afiliar-se a Òmnium que a cap organització parlamentària. Els símptomes ja hi eren, des de molt abans de cap repressió. Només l’1 d’octubre va aconseguir polititzar l’ambient, i només la mala gestió posterior ha aconseguit despolititzar-lo. Provar de resoldre-ho amb caramels olímpics o amb gestions dels mentrestants no resoldrà la desafecció, que abans era envers Espanya i ara és envers els nostres avorrits noucentistes i els nostres encara més avorrits deucentistes. Les propostes més útils i imaginatives que hem viscut els últims anys venen d’un advocat calb que està provant de capgirar el dret europeu a favor nostre, però si no despertem ni tan sols això serà capaç de netejar l’atmosfera. Ningú no s’apunta a un moviment que només proposa salvar-se a si mateix i, si Pau Riba se’n fotia de la cultureta, el risc avui és que la gent se’n foti de la politiqueta. Es podrà dir que ell sempre es va quedar molt sol, però això només ho diuen els miops: ja he dit abans que no és que es proposés destruir res, sinó que sense gent com ell la cultura catalana s’autodestruïa. No es tracta de crear corrents en contra, és que és la política qui ara va a contracorrent. No es tracta de ser underground, és la política institucional la que viu sota terra sense saber-ho. No es pot estar viu i ser de marbre.
La bona notícia és que, com la cultura catalana, la política se’n sortirà. Això sí, serà una altra política. I no passa res, també va haver de morir-se Jisàs de Netzerit abans de fer-se amb cap glòria. L’únic que pot preocupar és que triguem en adonar-nos-en, o que fins i tot quan deixi de ploure no recordem el color del cel. Per sort, no hi ha cap hivern que duri per sempre. De vegades és difícil detectar quan t’estàs autodestruint, però crec que això és el que està fent la política catalana sense l’ajut de cap poeta còsmic. Segurament és un pas necessari per a una major naixença, però no deixa de ser dolorós. No cal tenir cap por, el contracorrent sempre va a favor. No cal tenir por de Pau Riba. No cal tenir por ni dels senglars.
