La campana de la llar

Diven­dres pas­sat, 4 de març, va fer exac­ta­ment cin­quanta anys que el meu amic Xavier Gar­cia Puja­das, peri­o­dista i col·labo­ra­dor d’aquest diari, entre­vistà Josep Pla sota la xeme­neia del Mas Pla de Llo­friu. L’entre­vis­ta­dor tenia vint anys, l’Home­not estava a punt de fer-ne setanta-cinc i Xavier Gar­cia escriu que “Veure’l allà –dret, bona planta sota la coberta del fume­ral, a punt de fer-ne 75 qua­tre dies més tard– va pro­duir-me la impressió d’una apa­rició sob­tada, tal­ment una verge, divina i humana, davant d’un pas­to­ret.”

L’espai de sota la cam­pana de la llar de foc, això que a la Terra Alta en diuen la coberta del fume­ral (en Xavier viu a Horta de Sant Joan) és i serà sem­pre l’espai mític del mon planià, el rovell de l’ou, el lloc pre­di­lecte de l’escrip­tor, que hi tre­ballà hores i hores, en com­pa­nyia del paquet de “caldo”, els ter­mos de cafè i Mis­ter Walker. Els dies del mas començaven a mitja tarda, que és quan s’aixe­cava del llit. Dinar una mica, i a escriure i lle­gir durant tot el que que­dava del dia i pràcti­ca­ment la nit sen­cera. A Notes per a un die­tari hi explica exac­ta­ment tot el que fa, diu i pensa dia a dia sense fallar-ne ni un, en un espai de temps que va des del pri­mer de gener del 1967 fins al 9 d’octu­bre del 1968.

Aquest març fa cin­quanta anys de l’entre­vista d’en Xavier Gar­cia (he con­fes­sat a l’amic que lle­gir-la encara em pro­du­eix gelo­sia), i també en fa cin­quanta de l’infart que Pla patí, sota la mateixa cam­pana de la llar, des­crit amb tot detall al volum 26 de l’obra com­pleta, pàgina 527 i següents. L’atengué el doc­tor Fus­ter, el seu metge de capçalera, i més tard també ho va fer el famós doc­tor i polític Fran­cesc Dal­mau, a qui vaig tenir el goig de conèixer. Aquest em deia que Pla hi explica els símpto­mes pre­vis, el propi infart i també els con­sells poste­ri­ors de manera tan deta­llada i pre­cisa, que tots els cardiòlegs ho hau­rien de lle­gir amb interès i atenció.

I resulta tan­ma­teix entre curiós i diver­tit també, lle­gir que el polígraf de Llo­friu nota que es va tro­bant millor, una set­mana després de l’infart i ingres­sat a la clínica Corac­han de Bar­ce­lona, perquè aquell dia “les mini­fal­di­lles de les infer­me­res em sor­pren­gue­ren agra­da­ble­ment”. A setanta-cinc anys d’edat, trobo que és un boníssim senyal, no?.