Subjectes de laboratori

Res és casual. No ho ha estat mai en la història. En la guerra Rússia-Ucraïna-OTAN pot­ser no tot és el que sem­bla. Convé fer-se algu­nes pre­gun­tes i ana­lit­zar fets per esca­par del pen­sa­ment domi­nant, que ens injec­ten a través d’uns mit­jans de comu­ni­cació que, amb hon­ro­ses excep­ci­ons, obe­ei­xen certs interes­sos econòmics i polítics.

Amb la des­a­pa­rició del bloc soviètic la dècada dels 90 del segle XX els EUA van esde­ve­nir la potència hegemònica mun­dial, a l’espera que es des­pertés el gegant xinès. Això com­por­tava un pro­blema: el lobby de la indústria arma­mentística nord-ame­ri­cana, un dels més pode­ro­sos del món, es que­dava sense mer­cat, més enllà d’uns quants con­flic­tes aquí i allà. Sor­to­sa­ment el giha­disme va aparèixer en escena i el devas­ta­dor atac a les Tor­res Bes­so­nes va reac­ti­var la des­pesa mili­tar dels EUA. Segons xifres del Congrés dels Estats Units, a les guer­res de l’Afga­nis­tan i l’Iraq es van gas­tar més d’un bilió de dòlars, que van anar directe a les but­xa­ques dels grans con­glo­me­rats mili­tars, entre els quals des­ta­quen Lock­heed Mar­tin, Boeing i Gene­ral Dyna­mics. Aquí cal sumar-hi el que s’han embut­xa­cat les grans mul­ti­na­ci­o­nals en el procés de recons­trucció dels països que prèvia­ment han enfon­sat, i els interes­sos dels préstecs que aquests matei­xos estats els han de tor­nar per l’ajuda rebuda. La guerra d’Iraq es va donar per aca­bada el desem­bre del 2011, la de l’Afga­nis­tan el dar­rer dia d’agost del 2021.

Cen­trats com hem estat tots a sobre­viure a una viru­lenta crisi econòmica des del 2008 fins fa qua­tre dies, al món han anat pas­sant coses: la Xina s’ha con­ver­tit en el major teni­dor del deute nord-ame­ricà i en una potència econòmica i tec­nològica que pràcti­ca­ment des­plaça els Estats Units de la pri­mera posició del podi de poder mun­dial, i Rússia ha ocu­pat una posició domi­nant a Europa pel que fa al sub­mi­nis­tra­ment energètic, així com ha millo­rat les seves rela­ci­ons estratègiques amb la Xina. Men­tres­tant, l’Índia, l’altra gran potència emer­gent, no agafa el ritme.

El model de “soci­a­lisme capi­ta­lista” xinès fa temps que des­perta una secreta admi­ració en les esfe­res de poder occi­den­tal. Econòmica­ment sem­bla inven­ci­ble, tec­nològica­ment avança molt ràpid i la població no empre­nya qui té el poder, perquè després del miratge de Tian’anmen els ciu­ta­dans saben que el poder no té escrúpols, no vacil·la. La por genera con­trol i sub­missió.

Les democràcies d’Occi­dent no poden copiar el model xinès per molt que els agradi, però el 2020 esclata una pandèmia que per­met un expe­ri­ment de con­trol a escala pla­netària i que de pas­sada fa neteja, sobre­tot, entre els grups que més diners cos­ten als sis­te­mes sani­ta­ris de l’estat del benes­tar (i que em per­do­nin la cru­esa tots aquells que han per­dut una per­sona esti­mada en la pandèmia). Con­clu­si­ons de l’exer­cici: els ciu­ta­dans estan dis­po­sats a renun­ciar acrítica­ment a drets fona­men­tals a canvi de segu­re­tat; només cal gene­rar un estat de pànic: raci­o­nar els ali­ments adduint pro­ble­mes en la cadena d’abas­ti­ment, fomen­tar l’aïlla­ment social i fer ser­vir els mit­jans perquè difon­guin allò que en màrque­ting en diuen “una única pro­po­sició de ven­des”. Què s’ha venut aquí? El virus és una greu amenaça per a la salut (cosa ben real), la vacuna és la solució. Res a qüesti­o­nar de la gestió sanitària? Ni tan sols quan el govern de l’Estat diu que el comitè d’experts que els asses­so­rava en les deci­si­ons mai ha exis­tit? Ningú surt al car­rer? Ja està. Han gua­nyat.

Comen­cem a sor­tir de les res­tric­ci­ons i esclata una guerra a Europa i els polítics par­len ara d’una pos­si­ble guerra ter­mo­nu­clear com qui res. De nou no ens movem del sofà. Ells es gas­ten milers de mili­ons en arma­ment per aju­dar un dels bàndols (on és la diplomàcia?) i els ciu­ta­dans els posem en soli­da­ri­tat, els preus del car­bu­rant i de l’elec­tri­ci­tat i el gas es dis­pa­ren i ens cre­iem que és per la guerra amb Ucraïna, quan els efec­tes no els hauríem de notar fins d’aquí uns mesos. Els mit­jans comen­cen a dei­xar anar el mis­satge del desa­bas­ti­ment i la cadena de super­mer­cats més implan­tada a Espa­nya de cop i volta deixa les llei­xes bui­des: creix la por. A Europa no li que­den meca­nis­mes mone­ta­ris per evi­tar la que diuen serà la crisi econòmica més dura en 70 anys i depèn d’uns recur­sos energètics alter­na­tius que paga a preu d’or. No ho veu­reu a les teles. Els EUA fan caixa i el mateix fa la Xina, cre­di­tor d’Occi­dent. En tota guerra algú gua­nya, però no serem nosal­tres. Expe­ri­ment, fase 2?