La força de la banca

La força de la banca està en els dipòsits que con­trola. Els fons pro­pis –el capi­tal– són rela­ti­va­ment petits, ja que els dipòsits acos­tu­men a ser molt més grans. Al marge de la liqui­di­tat, que tots els bancs han de man­te­nir per aten­dre el pre­vi­si­ble reem­bor­sa­ment dels dipòsits, la resta es pot inver­tir en crèdits; o sigui, dei­xar els diners a ter­cers, sigui l’Estat, la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, una gran empresa o el taller mecànic de la can­to­nada. La força de la banca, repe­teixo, està en aquests crèdits que atorga a ter­cers i amb els quals solu­ci­ona o bé l’expansió d’una empresa o bé un pro­blema de liqui­di­tat d’una altra, o bé el mateix pro­blema de liqui­di­tat d’una ins­ti­tució pública.

No es té consciència dels pro­ble­mes que solu­ci­o­nen els bancs. I és que es man­te­nen amb la màxima dis­creció per raons lògiques. El que passa és que aquesta dis­creció es pot man­te­nir durant anys. Posaré un exem­ple: l’empresa Gri­fols –avui una de les per­les de la borsa de Bar­ce­lona, que gua­nya diners a cabas­sos– va fer sus­pensió de paga­ments fa uns qua­ranta o cin­quanta anys.

Altres exem­ples i més interes­sants serien les rela­ci­ons entre bancs i règims polítics. Els biògrafs, nor­mal­ment, no se n’ado­nen i obli­den uns fets fona­men­tals. Per exem­ple, sort en va tenir el règim fran­quista del Banco Pas­tor –el ban­quer Pas­tor era gallec– i del Banco Español de Crédito, avui dia absor­bit pel San­tan­der, que van donar suport finan­cer als fran­quis­tes de pri­mera volada i que esta­ven en bona relació amb el gene­ral Franco.

Abans hi havia molts bancs. Després de la Guerra Civil Espa­nyola n’hi havia uns 120 a tot l’Estat. Però les coses han variat molt, de manera que en que­den molt pocs: tres o qua­tre de gros­sos i mitja dot­zena de petits, que no comp­ten. La Unió Euro­pea i el Banc d’Espa­nya, con­jun­ta­ment amb el govern espa­nyol, han afa­vo­rit la fusió bancària amb l’excusa que així els resulta més fàcil el con­trol. És veri­tat, però no sé si el govern con­trola els bancs o bé si els bancs con­tro­len el govern. En moments de crisi, sort en tenen, els bancs, de l’ajut del govern. És el que va pas­sar als Estats Units el 2008 i tot­hom se’n va assa­ben­tar. En canvi, queda ama­gat el suport que els bancs donen a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques en moments de crisi finan­cera. Els bancs tenen un espe­cial interès perquè no es cone­guin aques­tes situ­a­ci­ons, i les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques encara més.

Els bancs tenen una força con­si­de­ra­ble. D’aquí que, de tant en tant, el Banc d’Espa­nya, seguint ordres del govern, es dedi­qui a fer una neteja dels bancs poc fidels a les seves idees. I ho fa per apli­cació de sis­te­mes tan poc hones­tos com els de l’actual justícia espa­nyola. El Banc d’Espa­nya té prou faci­li­tat per fer caure un banc, o dos o tres o qua­tre, amb la mateixa faci­li­tat que jo tinc per des­pa­rar la taula.

Cata­lu­nya no té bancs, ni té grans capi­tals. És un dels grans dèficits de l’eco­no­mia cata­lana. Tota empresa pública o pri­vada ha d’age­no­llar-se davant del ban­quer de Madrid –del San­tan­der o del BBVA– per dema­nar-li els diners que li fan falta per aca­bar l’obra que li han encar­re­gat o bé l’auto­pista de peatge a Cata­lu­nya. Un país sense banca té poques pos­si­bi­li­tats de plan­tar cara al govern per dema­nar-li un favor petit o gran sense haver de cor­res­pon­dre amb una com­pen­sació més gran.

Visca l’auca, els ban­quers i les ban­que­res, tot i que del gènere femení només conec l’Ana Patri­cia Botín, del San­tan­der.