‘Homa!’

Resulta que em va arri­bar el calen­dari per aquest arti­cle el Dia de la Dona Tre­ba­lla­dora i en plena guerra d’Ucraïna, per això se’m fa difícil no fer una reflexió sobre amb­dues qüesti­ons.

Vagi per enda­vant que el títol és un sar­casme per pair la ridi­cu­lesa dels titu­lars d’alguns mit­jans que el dia 8 ho con­ver­tien tot en femení per a fer-nos més visi­bles. De debò?

El patri­ar­cat encara és vigent i sot­met l’altra mei­tat de la huma­ni­tat. Un patri­ar­cat agres­siu que està des­truint el pla­neta i el tei­xit moral de les nos­tres soci­e­tats. Per això jo no lluito per la igual­tat, perquè no es tracta de repli­car el des­as­tre, lluito per una manera feme­nina de veure i viure el món. En el matri­ar­cat no hi havia con­flic­tes vio­lents perquè hi havia equi­li­bri, però quan degut a l’eficàcia de la dona es van pro­duir exce­dents, els homes van aga­far el poder i van començar les llui­tes de domini a nivell domèstic i a nivell tri­bal.

Nosal­tres, les dones, parim i som cui­da­do­res, i per això no supor­tem l’exter­mini. Sem­pre hi ha excep­ci­ons, és clar. La guerra és mas­clista: força, poder, violència i con­questa. La vio­lació és una arma de guerra més. Ho explica molt bé Isa­bel Allende a Muje­res del alma mía. Davant d’una amenaça, diu, la reacció mas­cu­lina és fugir o llui­tar, adre­na­lina i tes­tos­te­rona; en canvi, la reacció feme­nina és for­mar un cer­cle i posar les cries al cen­tre, oxi­to­cina i estro­gen.

Tot això ho dic men­tre estic tre­ba­llant en una novel·la sobre un exèrcit de dones, i pre­ci­sa­ment per això ho afirmo amb con­tundència. La manera de fer la guerra d’aques­tes dones, que van vèncer l’Estat Islàmic, i la dels homes, és total­ment dife­rent. Per cert, aquí també hi ha excep­ci­ons i no em refe­reixo al seu exèrcit germà, mas­culí, que beu de les matei­xes fonts teòriques i que és pro­fun­da­ment femi­nista. No vull caure en la gene­ra­lit­zació que pro­voca la manca d’espai. No estem soles, hi ha molts homes que no són mas­clis­tes i ens acom­pa­nyen. Però el món encara està domi­nat pels homes, i les dones que estan en una posició de poder com la pre­si­denta de la Unió Euro­pea o del Banc Cen­tral Euro­peu no són un exem­ple a seguir perquè han copiat la manera mas­cu­lina d’enten­dre el poder. De manera molt dife­rent va actuar l’Angela Merkel quan va obrir de bat a bat la porta als refu­gi­ats siri­ans men­tre la resta d’Europa xiu­lava mirant a una altra banda.

I doncs, què fer davant de l’agressió cri­mi­nal de Putin con­tra Ucraïna? El fet és que l’agressió s’ha produït i dir No a la Guerra ens deixa molts tran­quils però no ser­veix per a res. Que quedi clar, soc paci­fista, però, què fer davant d’una amenaça d’aquest cali­bre? De moment estic con­fosa i no tinc res­pos­tes, ho con­fesso. Dir no a la guerra i sí a l’OTAN, no és un oxímo

ron? Defen­sar la lli­ber­tat d’expressió i al mateix temps aplau­dir el boi­cot ja no només a RT o a Sput­nik sinó a les xar­xes soci­als, no n’és un altre? Perquè no obli­dem que dei­xem sense infor­mació i sense dret a infor­mar la població civil i l’opo­sició. Aïllar el món de la cul­tura i de l’esport? I les san­ci­ons econòmiques que de moment vaig aplau­dir perquè em van sem­blar una bona arma de guerra abans d’ado­nar-me que també ofe­ga­ven la població i que eren un cop dur per a la seva eco­no­mia però també per a la nos­tra?

A aques­tes alçades jo només veig que cal defen­sar Ucraïna perquè defen­sant-la defen­sem la lli­ber­tat, i en el món en què vivim només podem fer-ho uti­lit­zant les eines que tenim a l’abast amb els mínims danys col·late­rals per als civils i abo­car-nos en l’ajut huma­ni­tari. Tant de bo sonés El deser­tor en ambdós bàndols i els exèrcits que­des­sin sense homes. Però ho veig difícil. Dit això, el món ha de can­viar radi­cal­ment i per a fer-ho només veig un camí, la uto­pia. Veus ama­ga­des pet l’esta­blish­ment de totes les ide­o­lo­gies plan­te­gen un món com­ple­ta­ment dife­rent, posant el femi­nisme al cen­tre de la seva lluita i de la seva pràctica. D’això va la novel·la que tre­ba­llo i que en tot cas serà el tema d’un altre arti­cle si no esclata algun altre tema més can­dent.

De moment, encara que sigui per a tran­quil·lit­zar-nos davant de les notícies que ens bom­bar­de­gen, no ens enga­nyem, perquè la guerra és un negoci per a molts sec­tors i no només per als fabri­cants d’armes, també per als mit­jans de comu­ni­cació, tan­quem els ulls i ima­gi­nem un món sense exèrcits ni armes i que la immensa for­tuna que ambdós ens cos­ten la poguéssim inver­tir en el benes­tar de tot el pla­neta. Homa!