El mirall de l’Escola d’Olot

Els publi­cis­tes diuen que la marca és allò que queda quan tot ja ha estat dit, escol­tat i con­su­mit. Quan la cosa ja és un nom, com el Blandi Blub, les pas­ti­lles d’Ave­crem o les velles màqui­nes Oli­vetti, encara que hi hagin que­dat impre­ses cer­tes tar­des d’estiu, una olor de cuina de super­vivència que per­dura a tan­tes cases d’avui o la intuïció que l’escrip­tura guarda alguna sem­blança amb aque­lla mecànica entre­ban­cada i imper­ti­nent dels teclats d’abans. Ho recor­dava dis­sabte pas­sat l’escrip­tor Àlex Matas a propòsit de l’Escola d’Olot, una marca també per­sis­tent, durant la jor­nada orga­nit­zada pel Museu de la Gar­rotxa per apro­fun­dir en el debat que ha obert l’expo­sició L’Escola d’Olot. Una Fake News amb 150 anys d’història. Pre­sen­tada l’any pas­sat a la Fun­dació Vila Casas i oberta fins a l’1 de maig al museu olotí, no és una expo­sició que s’hagi comprès gaire bé, pel fet que plan­teja la impug­nació de dalt a baix de tot allò que ha sos­tin­gut el pres­tigi dels artis­tes d’aquest racó de món, sobre els quals s’ha estès la sos­pita que ser­vien interes­sos con­ser­va­dors, opor­tu­nis­tes i gai­rebé mer­ce­na­ris. En lloc d’esqui­var l’erupció de males­tar que ha des­per­tat la iden­ti­fi­cació de la pre­uada escola amb una notícia falsa, amb una eti­queta fal·laç (un males­tar que de tota manera des­a­pa­reix davant de les obres de l’expo­sició, la majo­ria excep­ci­o­nals), la direc­tora del museu, Montse Mallol, va pre­fe­rir aga­far el toro per les banyes i orga­nit­zar una jor­nada per exa­mi­nar-ne totes les ares­tes al cor mateix de l’ene­mic, a l’impo­nent casal dels Vay­reda. Tot i la tarda plu­josa i des­a­gra­da­ble, hi havia moltíssima gent i per­fec­ta­ment civi­lit­zada: ningú no va esve­rar-se, ningú no va recri­mi­nar els errors de plan­te­ja­ment del mun­tatge; al con­trari, tots van estar d’acord en el negoci feno­me­nal que havia repre­sen­tat per a la comarca la iden­ti­fi­cació amb l’escola (Rafel G. Bianchi va recor­dar que la fira de Sant Lluc era un fastuós mer­cat negre per als artis­tes, que podien tor­nar a casa amb un milió de pes­se­tes a la but­xaca) i, sobre­tot, que una tal deno­mi­nació no hau­ria estat pos­si­ble sense l’existència d’un plan­ter de pin­tors excel·lents, amb molta molsa als ulls i molt de fang a les mans, pro­vi­nents de l’efi­ci­entíssim plan­ter de les fàbri­ques de sants. Algú va dir, crec que va ser Moli, que ja està bé posar-se a vega­des davant del mirall. T’hi veus les arru­gues, però també tot allò que els deus.