Aules aturades

El govern té tota la legi­ti­mi­tat, i també la res­pon­sa­bi­li­tat, de deci­dir sobre el que con­si­dera millor per als alum­nes. Això no treu que haver-ho fet sense comp­tar amb el con­sens de la comu­ni­tat edu­ca­tiva n’hagi ten­sat més les rela­ci­ons. Els docents al·leguen ara una llista de deman­des. Algu­nes són man­can­ces històriques, com la falta d’esta­bi­li­tat dels interins. Als docents tam­poc els agrada l’exigència del C2 del català, en plena emergència lingüística. Després d’anys de crítiques a l’exces­siva durada de les vacan­ces i després de dos anys de pandèmia, sem­bla des­pro­por­ci­o­nat con­vo­car cinc jor­na­des de vaga per un avançament del retorn a l’estiu que no afecta drets labo­rals. Els sin­di­cats estan enra­bi­ats perquè s’ha ero­si­o­nat la seva auto­ri­tat de nego­ci­ació. Però és com­pli­cat que el govern faci marxa enrere en una decisió fona­men­tada. L’Estat espa­nyol és un dels que tenen més fes­tius esco­lars a l’estiu de tota l’OCDE. El nou calen­dari va en sin­to­nia amb la resta d’Europa, que repar­teix el curs en blocs lec­tius i set­ma­nes de vacan­ces inter­ca­la­des.

El males­tar acu­mu­lat per les reta­lla­des del 2008 és com­pren­si­ble. Per enguany i amb la gratuïtat de P2 i la dis­mi­nució de ràtios, a Ense­nya­ment se li ha ator­gat el major crei­xe­ment pres­su­pos­tari de la Gene­ra­li­tat, superat sols per Salut. Les males rela­ci­ons amb els sin­di­cats s’han accen­tuat arran del retorn a les aules per la pandèmia. Els ser­vi­dors públics de l’ense­nya­ment no han estat entre els tre­ba­lla­dors més per­ju­di­cats per la pandèmia. La con­se­lle­ria s’obre a no obli­gar encara el nou currículum. Per nego­ciar fan falta dos.