Fer-hi ser

Demà farà tres mesos que hi som. M’agra­da­ria anar al psi­co­a­na­lista i donar-li feina: per què pas­sem la vida natu­ra­lit­zant acci­ons que no són ni natu­rals ni sanes? Per què, de cop i volta, quan pen­sem que tot ja s’ha fos, arriba algú amb qui aprens que no només hi ets sinó que t’hi fa ser? Suposo que, com molts de vosal­tres, he enca­de­nat des­en­certs com qui col·lec­ci­ona llau­nes de cer­vesa. L’amor no és aquesta merda: no pots accep­tar que et trac­tin com una nina sense ànima ni dig­ni­tat, no és bo que juguin amb tu com si fos­sis poc menys que una pilo­teta de goma. L’amor és fer-hi ser, quan hi ets i quan no hi ets. L’amor s’assem­bla a l’amis­tat de veri­tat però inclou un món horit­zon­tal d’infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats. Fines­tres cap al conei­xe­ment tant del cos com del cap. Del teu i de l’altre. Por­tes que s’obren des d’un equi­li­bri precís entre la ten­dresa i la passió. A la vida, quan la ten­dresa s’ho ha men­jat tot, m’he avor­rit sobi­ra­na­ment; quan, en canvi, l’únic que hi havia era passió, la cosa sem­pre aca­bava en tragèdia. Tot es podria sin­te­tit­zar en un enginy basat en el res­pecte mutu, la calma èbria i una con­nexió sexual sense esquer­des. I quan arri­bes a aquest punt pen­ses que tota la teva vida ante­rior ha estat un sim­ple pròleg, una albada des­co­lo­rida que feia anys que anun­ci­ava la sor­tida d’un sol que no aca­bava d’aparèixer mai. Fer-hi ser, dos verbs junts que fonètica­ment sonen a man­tra budista i que són la clau que obre tots els panys. Fer-hi ser, esti­mar i follar a parts iguals, o, com diu la Rosalía, a Hen­tai: “Ena­morá de tu pis­tola, te qui­ero ride.”