Carme Elias

Fa poc més d’un any, abans de reco­llir el Gaudí d’Honor, Carme Elias va anun­ciar que es reti­rava com a actriu. No sé fins a quin punt ens ho vam creure, vam donar-hi importància o ens en vam dema­nar els motius. Tam­poc si el premi, tan meres­cut, va ser con­ce­dit amb la consciència de la seva reti­rada i del perquè. El seu dis­curs de recepció, dit amb aque­lla seva elegància, va ser extra­or­di­nari (va com­par­tir el premi amb tot­hom que va “fer-la actriu” i amb qui ha tre­ba­llat; va dedi­car-lo al públic, espe­ci­al­ment a aquell que, quan van obrir-se les sales amb la pandèmia, va ocu­par cada butaca amb un gest de fide­li­tat a l’art i la cul­tura; va fer pre­sent que hi havia per­so­nes empre­so­na­des injus­ta­ment per les seves idees polítiques) i va aca­bar amb una cita de Ver­da­guer: “Lo cor de l’home és una mar, tot l’uni­vers no l’ompli­ria.”

En escol­tar de nou aquell dis­curs, he pen­sat si hi apun­tava allò que, fent-ne un altre en rebre el premi espe­cial del Brain Film Fest, va anun­ciar clara­ment fa uns dies: que pateix Alz­hei­mer, que, com ella mateixa va dir, “fa que de cop i volta tot s’aturi i sen­tis que et diri­gei­xes cap al no-res”. Ho dic perquè Elias va dir que, exer­cint la seva feina com a actriu, a vega­des s’havia sen­tit com la Caput­xeta que es perd en el bosc havent-hi un llop que amenaça. Va dir que sem­pre havia tro­bat qui l’aju­dava a sor­tir-se’n. Ella sap que és difícil sor­tir del bosc on la maleïda malal­tia l’ha con­dem­nat a entrar, però també que, refe­rint-se a la seva família, estarà acom­pa­nyada. Molts hem tin­gut o tenim a prop per­so­nes que s’han per­dut en aquest bosc cruel. Per això ens ha col­pit la seva “con­fessió”, dita amb tanta sin­ce­ri­tat i luci­desa. Una abraçada, Carme Elias, amb tot el meu res­pecte i con­si­de­ració.