Josep Domènech Ponsatí

“Perquè la lite­ra­tura és com col·locar una lent d’aug­ment davant la vida i redo­blar-ne les for­ces”, em dic men­tre miro una lleixa on tinc arren­gle­rats els lli­bres del poeta, tra­duc­tor i lli­bre­ter Josep Domènech Pon­satí: 9 poe­ma­ris pro­pis i 28 obres de les mol­tes que ha traduït del bra­si­ler al català.

Em pre­gunto quina cosa molt més incom­pleta no seria, jo, sense el remolí vital i estètic que aques­tes lec­tu­res i relec­tu­res m’han rega­lat. “Però em farà ver­go­nya / I a l’últim moment no ho diré”; “L’amor / en la forma ego­ista / que ano­me­nem desig / és també un resul­tat vol­gut / o bé una mena / de resul­tat segon / del propòsit pri­mer”..., són ver­sos de Josep Domènech, que redu­pli­quen les ferot­gies i eufòries de la vida. Gràcies a les tra­duc­ci­ons de Josep Domènech hem pogut lle­gir en català obres de poe­tes gran­di­o­sos (Armando Frei­tas Filho, Ivana Arruda Leite, João Cabral de Melo Neto, Ronaldo Polito, Bruno Zeni...) i també part de la nar­ra­tiva d’aquest uni­vers lite­rari amb lleis pròpies que és Cla­rice Lis­pec­tor, una escrip­tora capaç de fer que els ravals de l’argu­ment apa­rent­ment esbu­llat con­du­ei­xin ver­ti­cals i veloços al nucli del Tot.

En un marc sal­pe­brat de peti­tes edi­to­ri­als i grans grups edi­to­ri­als, l’enèsima ini­ci­a­tiva de Josep Domènech és –diguem-ho així– de quilòmetre zero, d’auto­gestió. D’una manera humil i efec­tiva, sota el títol de Petits furts, Domènech està edi­tant i dis­tri­buint per compte propi una sèrie de pla­quet­tes amb la tra­ducció de poe­tes bra­si­lers. He lle­git les cinc pri­me­res de les diver­ses que vin­dran. Mar­celo Labes: “el meu pare no va dei­xar / que faltés res a casa, només / ell mateix”. Fer­reira Gullar: “Com puc jo defi­nir-la / quan va del tot ves­tida / si em fa caure de cul / com si anés coni­lla?”. Nel­son Asc­her: “vocals enre­den –rampa / de serp ben car­go­lada–”. Mar Becker: “m’agrada sen­tir-me abans d’escorre’m”. I una por­ten­tosa Anna Mar­tins Mar­ques: “El ras­tre que ha dei­xat / l’ani­mal que no ha pas­sat / Aquest és el meu nom / quan no em cri­des”.

Gràcies, mes­tre!