Martínez Fraile

“El senyor Rai­mon Martínez Fraile cessa, a petició pròpia, com a dele­gat del govern de la Gene­ra­li­tat a Madrid, i se li agra­ei­xen els ser­veis pres­tats”. Aquesta és la molt breu infor­mació que els acords de govern d’ahir ofe­rei­xen sobre l’afer del senyor dele­gat del govern que es va dedi­car a insul­tar l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, al més pur estil Valcárcel. En una frase tan curta des­ta­quen dos mati­sos impor­tants. El pri­mer és que figura que el senyor Martínez Fraile plega perquè vol, quan tot­hom sap que l’han fet ple­gar i que si per ell fos n’hau­ria dit de més gros­ses i s’hau­ria que­dat tan ample al seu des­patx de Madrid. La segona curi­o­si­tat és la for­ma­li­tat aquesta d’agrair “els ser­veis pres­tats”. ¿Algú seria tan ama­ble d’expli­car quins ser­veis ha pres­tat al país el senyor Martínez Fraile en els qua­tre mesos mal comp­tats que ha estat dele­gat a Madrid? ¿Algú podria fer el favor d’expli­car-nos quina una n’has de fer perquè dei­xin d’agrair-te els famo­sos i enigmàtics “ser­veis pres­tats”?

La tònica
Com que la infor­mació ofi­cial és tan escassa, cal refiar-se de la infor­mació no tan ofi­cial. Una font de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat asse­gura que el pro­blema de les decla­ra­ci­ons del senyor Martínez Fraile és que “no estan en la tònica” que desitja el pre­si­dent Mon­ti­lla. És ben evi­dent que el pre­si­dent Mon­ti­lla no vol que es diguin aquesta mena de coses en públic. Però també és evi­dent que “la tònica” que domina a cal PSC és la dels que pen­sen el mateix que pensa el senyor Martínez Fraile.

Degra­dació
Quan ara fa tres anys es va pro­duir el trist epi­sodi de les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel, sobre el lla­vors pre­si­dent Mara­gall, el con­se­ller Joa­quim Nadal va exi­gir una rec­ti­fi­cació imme­di­ata i va remar­car que la infàmia no només degrada qui la uti­litza sinó que també degrada la política i la democràcia. Quan la infàmia es pro­du­eix dins d’un mateix par­tit i afecta una per­sona tan sig­ni­fi­cada com un expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, la degra­dació ja passa de mida. El grau de degra­dació de la vida política cata­lana a què hem arri­bat és espec­ta­cu­lar. I els res­pon­sa­bles de la degra­dació no són de Múrcia ni del PP, sinó de Cata­lu­nya i del PSC.