Un matí a Ceret

Fa dos dis­sab­tes vam anar a Ceret. Menys d’una hora. El dia era plàcid i des de l’auto­pista la visió del Canigó, molt nevat, ens des­co­bria un llençol de neu contínua i com­pacta, sense esclet­xes, sense les ares­tes pedre­go­ses dels dies ante­ri­ors. Fora de l’auto­pista, a la car­re­tera cada cop més urbana que uneix el Voló amb Ceret, els camps de pres­se­guers i de cire­rers flo­rits, aquests més endar­re­rits, tenyien de colors suaus, blancs i rosats, les estruc­tu­res dels arbres encara sense fulles en un anunci pri­ma­ve­ral i la pro­mesa d’una fruc­ti­fi­cació escla­tant enmig de les fulles ara tot just inci­pi­ents.

Els dis­sab­tes a Ceret és mer­cat. Pujant cap al nucli, pels car­rers cir­cu­lars ombre­jats pels plàtans, l’aigua cor­ria ale­gre i trans­pa­rent pels canals que els vore­gen. El cir­cuit del mer­cat és un fes­ti­val mul­ti­co­lor esti­mu­lat per un dia de sol. Les para­des res­pi­ren pul­cri­tud. A Ceret els pro­duc­tes s’arren­gle­ren amb ordre, el car­rer és net com una patena, ni un paper embruta el terra, i les para­des de roba, de men­jar, d’arte­sa­nia, d’eines, de ver­du­res i fruita, s’escam­pen en un mosaic exem­plar. S’acosta mig­dia i a les ter­ras­ses fan el ver­mut veïns i turis­tes tot espe­rant l’hora de dinar. Entre dotze i una els esta­bli­ments ani­ran tan­cant, les para­des reco­lli­ran, i el car­rer recu­pe­rarà sense seqüeles la nor­ma­li­tat més abso­luta.

Tro­bem molts cata­lans del sud pels car­rers i deci­dim entrar al Museu d’Art Modern per veure les obres d’ampli­ació i l’expo­sició tem­po­ral de Jaume Plensa. El museu, que ha estat dos anys tan­cat, sem­pre ens mera­ve­lla; té un fons propi enve­ja­ble que trans­met una aroma espe­cial vin­cu­lada als pin­tors que van tro­bar refugi i ins­pi­ració en aquest ter­ri­tori. Tro­bar dona­ci­ons de l’any 1950 d’Henri Matisse, veure Raoul Dufy, André Mas­son, Auguste Her­bin o Pinc­hus Krémègne reco­llint l’ambi­ent urbà i mari­ner d’aques­tes pobla­ci­ons ama­ra­des pel sol que rever­bera a la Medi­terrània, sem­pre és bella­ment recon­for­tant. Les apor­ta­ci­ons de Picasso, Bra­que, Marc Cha­gall, li donen un valor afe­git indis­cu­ti­ble.

Com explica Nat­ha­lie Gallis­sot, con­ser­va­dora en cap del museu, el seu prin­ci­pal valor rau en el fet que “acull un con­junt d’obres anco­ra­des en el ter­ri­tori. Es tracta d’una col·lecció encar­nada, ínti­ma­ment vin­cu­lada als artis­tes que van venir a Ceret, a les seves tro­ba­des, a les amis­tats que hi van tei­xir”. Fun­dat el 1950, el museu va tenir una pri­mera remo­de­lació feta per Jaume Freixa en els pri­mers anys noranta i inau­gu­rada pel pre­si­dent François Mit­ter­rand l’any 1993. Ara Pierre Louis Faloci hi ha afe­git tot un cos que crea una gran sala per a expo­si­ci­ons tem­po­rals, locals de reserva i ser­veis i espais comuns per al públic, així com un sis­tema de comu­ni­cació ver­ti­cal que juga amb la trans­parència i la claror que ja havia carac­te­rit­zat el pro­jecte de Freixa.

No em puc estar de pen­sar en els museus de Girona i en l’embo­lic encara per resol­dre al vol­tant del pla de museus de la ciu­tat, el pro­jecte d’un Museu d’Art Modern i Con­tem­po­rani i les nego­ci­a­ci­ons encara ober­tes entre el Bis­bat i la Gene­ra­li­tat per reno­var el con­veni i el con­tracte del Museu d’Art. Temo que mirat amb els ulls de Ceret el nos­tre pro­jecte té un dèficit con­cep­tual i de coherència. Hi penso de manera fugaç i aparto la temp­tació d’entrar en aquest ter­reny i par­lar-ne. Pot molt ben ser que els pro­ble­mes dels Museus de Cata­lu­nya neces­si­tin dosis com­bi­na­des de silenci i d’intel·ligència per des­blo­que­jar-ne la sor­tida i em decanto per llis­car per les evo­ca­ci­ons més poètiques que els frui­te­rars veïns m’esti­mu­len.

En el camí de tor­nada, a Ceret mateix, ens des­viem per fer la volta al clos del cas­tell d’Aubiry. M’atrau d’aquest cas­tell el fet que durant uns dies de febrer del 1939 va aco­llir les obres d’art de l’Estat i de la Gene­ra­li­tat que des de Pera­lada, el cas­tell de Figue­res, Dar­nius, Agu­llana i la Vajol diver­sos cami­ons van trans­por­tar-hi per con­duir-los després en tren fins a Gine­bra. El cas­tell, tan­cat durant molt de temps i amb dos hiver­na­cles molt dete­ri­o­rats, ara sem­bla que pren vida. La diferència de cos­tums i d’hora­ris ens porta de tor­nada a Girona a dos quarts de tres, just al punt del dinar.