Les dones també hi eren

van aca­bar a la ban­queta, denun­ci­ats pels seus veïns, perquè havien ocu­pat càrrecs a l’Ajun­ta­ment durant la República o havien estat caps visi­bles de la Unió de Rabas­sai­res o, sim­ple­ment, perquè no ana­ven a missa o havien des­per­tat enve­ges al poble. Dels 37 con­dem­nats, el Depar­ta­ment de Justícia ha acon­se­guit la nul·litat d’un total de 36 sentències que es con­si­dera pro­vat que pro­ve­nien d’una moti­vació de repressió con­tra la dis­sidència política.

del docu­ment de nul·litat de les sentències als fami­li­ars de 30 dels con­dem­nats que van assis­tir a l’acte de diu­menge i, entre aquests 30, les de tres dones: Fran­cesca Mas­sana, Maria Ollé i Emília Ros, repre­sa­li­a­des pel règim, “sovint les grans obli­da­des dels actes de recu­pe­ració de la memòria”, va reconèixer Ciuró, en referència a les dones obli­da­des de la guerra. Perquè en aquests actes es parla dels bri­ga­dis­tes, dels sol­dats al front, de repu­bli­cans enter­rats en fos­ses comu­nes... Però ens obli­dem que, en tot aquest procés, les dones també hi eren. I també actu­a­ven.

les ger­ma­nes, les àvies van patir en pri­mera per­sona la repressió. No només les mili­ci­a­nes repu­bli­ca­nes que es van armar i van anar al front tot just quan va escla­tar la guerra, sinó mol­tes altres dones que van llui­tar des de la seva posició per man­te­nir vius els valors de la República, posant-se al cap­da­vant de les cases per asse­gu­rar el men­jar als fills, aju­dant econòmica­ment a falta del germà o ocu­pant els llocs a les fàbri­ques quan els homes mar­xa­ven al front. I, també, en oca­si­ons, jugant-se la pell per ama­gar les per­so­nes que el règim per­se­guia o par­ti­ci­pant en línies de con­tra­ban per asse­gu­rar el men­jar o les armes a qui les neces­sités o donant la cara per veïns i plan­tant cara a l’exèrcit quan ana­ven a bus­car per­so­nes i men­jar a les cases. Però les dones no només van ser fona­men­tals durant el con­flicte bèl·lic, sinó tamb i sobre­tot, un cop aca­bada la guerra, quan els gua­nya­dors van impo­sar una nova manera d’enten­dre la vida política i, al cap i a la fi, la vida.

les femi­nis­tes havien començat a veure els seus drets reco­ne­guts, començant pel del sufragi uni­ver­sal i tot el que això com­porta: un prin­cipi tan bàsic i sen­zill com que, si una dona pot votar, els par­tits li han d’ofe­rir alguna cosa que pugui fer decan­tar el seu vot. Però si, durant la República, les dones s’havien sen­tit política­ment cri­da­des, després de la guerra van veure com se les abo­cava a ocu­par el paper de silenci i sub­missió que impo­sa­ven les nor­mes del bàndol gua­nya­dor. És aquí, en l’edu­cació de pro­xi­mi­tat als fills, en la dis­creció, en el man­te­ni­ment dels valors, on les dones van jugar un paper cab­dal de trans­missió.

va lliu­rar diu­menge el cer­ti­fi­cat de nul·litat del judici a tres veïnes de Subi­rats que van ser jut­ja­des injus­ta­ment pel règim fran­quista jun­ta­ment amb 52 veïns més. A la ban­queta hi havia dues dones més. El Depar­ta­ment encara no ha pogut acon­se­guir la nul·litat d’aques­tes dues sentències, però els veïns més grans de Subi­rats saben que aques­tes dones van ser encau­sa­des per motius polítics, saben que van ser repre­sa­li­a­des per la seva ide­o­lo­gia i per no haver com­bre­gat amb el règim i con­fien que arri­barà el moment que una nova nor­ma­tiva posarà negre sobre blanc les injustícies d’una llei d’amnis­tia que només és la llei de l’oblit. I, enmig de l’oblit, l’oblit de tan­tes i tan­tes dones que van haver de llui­tar durant la guerra i després de la guerra, soles, i en silenci per tirar enda­vant un país.