anàlisi
ESTEVE VILANOVA
Europa se’ns en va
Fa un temps, molt abans del procés, quan les exportacions de Catalunya van començar a despuntar, els poders econòmics, polítics i periodístics de Madrid van començar a dir: “Catalunya se’ns en va.” Amb aquesta expressió, explicitaven el parany, per ells, que les exportacions catalanes a l’estranger augmentessin massa i reduïssin la dependència del mercat espanyol. Els aflorava el sentit de control econòmic a través de la dependència del mercat nacional. Ells, que quan els plaïa organitzaven a tot Espanya, i públicament, boicots dels productes i serveis d’empreses catalanes, temien que la disminució de la dependència els afeblís el poder. A casa nostra, cap organització empresarial va dir res d’aquestes pràctiques, ni es va queixar, la qual cosa no deixa de ser inversemblant, perquè s’entén que l’objectiu principal de les associacions empresarials catalanes és defensar les empreses catalanes.
Ho vam veure amb Foment el juliol del 2019, quan l’Assemblea Nacional Catalana va crear un web i una campanya publicitària en què s’informava dels productes i les empreses catalanes que etiquetaven en català, anomenada “consum estratègic”. Foment ho va denunciar a l’Autoritat Catalana de la Competència per conducta anticorporativa i per competència deslleial i, a més, va demanar mesures cautelars al jutjat mercantil. Un plet que encara no s’ha resolt.
Diumenge passat, la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, feia un article en aquest mateix diari en què posava en negre sobre blanc l’estratègia del govern espanyol a l’hora de repartir els fons Next Generation i denunciava l’obscurantisme del procés d’adjudicació d’aquests diners, la falta de participació i, com a conseqüència, una vegada més, de discriminació. De la primera entrega de l’any 2021, de 24.200 milions d’euros, que la UE ha lliurat a Espanya del Mecanisme de Recuperació i Resiliència, entre les transferències, els concursos i les assignacions a dit, Catalunya només n’ha rebut el 7,8%, quan pel pes del PIB hauria d’haver estat el 19%. No és estrany que no es doni informació i a la Generalitat només se li deixa lliurar els diners que rep i que són finalistes. És evident que aquests recursos tenen una importància estratègica, perquè, ben gestionats, haurien de tenir un efecte important en la modernització d’infraestructures i en la transformació de la nostra economia de cara als nous temps que arriben.
El fet que la inflació avançada publicada el dia 30 del mes passat sigui del 9,8% és una notícia molt dolenta i trenca les previsions massa optimistes del govern espanyol. Dit ras i curt, ja som un 10% més pobres. El govern espanyol està en “mode reactiu” i no “proactiu” i, desgraciadament, quan són molts els problemes i els damnificats, és una mala estratègia anar al darrere. Ho hem vist amb la crisi del transport, en què ha reaccionat molt més tard que els seus homòlegs europeus, i ha deixat que s’inflamés el sector per començar a trobar solucions. Amb una inflació que no es veia des del 1984, s’està formant la tempesta perfecta per entrar en una època de grans convulsions i de conflictivitat que requerirà molta cintura, i no sé si en tindran prou. Funcas ha calculat que aquest nivell d’inflació ens costarà un 1% del PIB, 10.000 milions d’euros en la factura de les pensions, i la inflació retraurà 16.700 milions d’euros de les llars.
La inflació també exercirà una pressió molt forta al Banc Central Europeu (BCE), perquè, a més de retirar la “barra lliure”, que ja ha anunciat que ho faria, potser ho haurà de fer més ràpid del previst i haurà de començar a apujar els interessos, que és el que li reclamen fa temps els països anomenats “frugals”. Serà a partir d’aquí que començarem a notar les retallades i els copagaments, i tornarem a estar al dia d’aquella vella coneguda “prima de risc” i de la morositat.
I per què l’Estat espanyol és líder en inflació? Mentre que nosaltres tenim un 9,8% d’inflació, França té el 5,1%; Portugal, el 5,3%; Itàlia, el 7%; Alemanya, el 7,6%, i l’eurozona, el 7,5%. El preu de l’electricitat al febrer respecte a l’any passat ha augmentat un 43,7% a Espanya, mentre que a la resta de l’eurozona, un 32%. Tots aquests diferencials ens fan perdre competitivitat i, si no els tanquem ràpid, potser un dia també acabarem dient que Europa se’ns en va.
