Al·legat

El Camp Nou està d'enho­ra­bona. Dilluns que ve farà 50 anys i ho cele­brarà amb un espec­ta­cu­lar pro­jecte de remo­de­lació de Nor­man Fos­ter (Wem­bley, Torre de Coll­se­rola...) que li per­metrà ser un esce­nari de referència cap­da­van­ter al segle XXI de la mateixa manera que ho ha estat a la segona mei­tat del segle XX.

Els monu­ments (i el Camp Nou ho és) són el que mos­tren arqui­tectònica­ment, però també el mis­satge que por­ten implícit o que aca­ben trans­me­tent. El Camp Nou és fut­bol i gust pel bon fut­bol, és passió i també és Liceu, és exigència, és civisme, és fide­li­tat, és emoció i, a vega­des, també és coli­seu, amb bot­xins, vícti­mes i molts pol­zes dis­po­sats a apun­tar cap a terra.

La tem­po­rada tot just comença, però el moment no és d'importància menor. Això no és l'hivern del 2003, ni en la forma ni en les cir­cumstàncies, però el fons és el mateix. L'equip intenta treure el cap del fan­gar d'una tem­po­rada lamen­ta­ble, però molta gent al seu vol­tant està dis­po­sada a recor­dar-li que va brut de fang i alguns fins i tot l'avi­sen que mai no podrà fer net.
Opinió; Toni
Rijka­ard va apro­fi­tar l'estrena de l'equip a la Cham­pi­ons per fer ahir un al·legat en defensa dels seus juga­dors. Pro­ba­ble­ment perquè on ell, en el seu dia a dia, hi veu indi­cis rao­na­bles de millora, l'afi­ci­o­nat i gran part de l'entorn mediàtic hi veuen un acte de fe més; i perquè per­cep que la tensió en aquest entorn és exa­ge­rada.

No és que estra­nyi que sigui així, venint d'on venim d'una tem­po­rada d'engany i veient com des del mateix club han sor­tit veus en off i en on posant juga­dors i entre­na­dor a la picota, al cen­tre de la diana. El pit­jor de la men­tida és la des­con­fiança endèmica.

Pot­ser per això, també, el tècnic va tes­ti­fi­car a favor dels seus i només va dema­nar una mica de sen­tit comú en nom del crèdit que li pugui que­dar. El dilema per a l'afició blau­grana és entre el dubte rao­na­ble o el judici sumaríssim.