La llengua i l’imperialisme

“Pares tibe­tans obli­gats a apren­dre la llen­gua xinesa per ense­nyar-la als seus fills.” Amb aquest titu­lar Tibet Watch, una orga­nit­zació no gover­na­men­tal amb seu a Lon­dres, informa que ara el govern de Pequín obliga els pares tibe­tans –la majo­ria nòmades i page­sos– a anar a clas­ses i tallers espe­ci­als de xinès per així ense­nyar-lo ells matei­xos als seus fills. No és res nou. Des de fa dècades, el règim xinès ha anat des­plaçant gra­du­al­ment les llengües mino­ritàries a l’escola i ves­teix aques­tes polítiques sota el nom de bilingüisme. La mesura arriba després que el juliol pas­sat Pequín hagués impo­sat l’obli­gació d’uti­lit­zar el xinès a les guar­de­ries, obs­ta­cu­lit­zant l’apre­nen­tatge de la llen­gua materna als nens tibe­tans. La decisió, ara, de tras­lla­dar als pares tibe­tans la res­pon­sa­bi­li­tat d’ense­nyar ells matei­xos el xinès als fills inci­deix, però, direc­ta­ment en la vida pri­vada de les famílies tibe­ta­nes i redu­eix les opor­tu­ni­tats de prac­ti­car la seva cul­tura. Això, sense cap dubte, són polítiques de colo­nit­zació cul­tu­ral. La llen­gua, qual­se­vol llen­gua, és un mitjà de comu­ni­cació, però també una eina d’expressió cul­tu­ral. I és que podem con­si­de­rar rela­ti­va­ment fàcil tra­duir una paraula d’una llen­gua a una altra, però una altra cosa és cap­tar el sen­tit d’aquell mot con­cret. És la clau de la iden­ti­tat d’un poble, i la llen­gua cata­lana és la clau de la nos­tra iden­ti­tat. Ningú mai podrà dir que el català és cas­tellà. No es pot cedir en la llen­gua si volem sobre­viure com a poble. Reconèixer per llei el cas­tellà com a llen­gua d’ús a l’escola és una clau­di­cació. La llen­gua que cal pro­te­gir és el català, que està en retrocés i és mino­ritària.