Entre metges

Durant les vacan­ces de Set­mana Santa pas­sa­des a Beget he aca­bat de lle­gir alguns lli­bres que tenia començats, entre ells l’interes­sant assaig de Rosa Maria Gil Tort L’astrònoma i l’escrip­tor, que es basa en l’exhaus­tiva anàlisi d’un plec de car­tes de Manu­ela Car­re­ras i Duran (1884-1963) tro­ba­des a l’Arxiu Muni­ci­pal de Girona, escri­tes entre 1908 i 1909 i adreçades a l’escrip­tor Car­les Rahola, con­ver­tit, durant aquest breu temps, en el seu con­fi­dent i con­se­ller. Rosa M. Gil ens des­co­breix i res­cata la memòria d’una dona de gran sen­si­bi­li­tat i for­mació, que domi­nava sobre­tot la cul­tura fran­cesa, amb una autèntica passió per l’astro­no­mia i que gau­dia d’amplis conei­xe­ments musi­cals i d’inter­pre­tació pianística. Una dona des­ta­cada dins la bur­ge­sia giro­nina, que quedà emmar­cada entre per­so­nat­ges del món de la medi­cina de tant relleu com el seu pare, l’oftalmòleg i filan­trop Bona­ven­tura Car­re­ras Peralta, i el seu marit, Fran­cesc Coll Tur­bau, fun­da­dor de la clínica Girona. Tots els que hem estat ate­sos, en algun moment, a l’esmen­tat cen­tre sani­tari –almenys aquells que ens interes­sem per la història– ens hem fet pas­sar els ner­vis lle­gint els pla­fons pen­jats a les parets dels pas­sa­dis­sos, i ens hem il·lus­trat sobre aquest capítol de la història de Girona que ara, per cert, aquests dies, té el seu punt àlgid amb la inau­gu­ració de la nova clínica a la car­re­tera de Bar­ce­lona, de presència espec­ta­cu­lar i, sens dubte, dina­mit­za­dora de tot un sec­tor que s’estava degra­dant. S’han edi­fi­cat 41.000 m² i l’obra total ha cos­tat 65 mili­ons d’euros. Del pri­mer edi­fici pro­mo­gut pel Dr. Coll Tur­bau, el marit de la Manu­ela Car­re­ras, més cone­guda per Mano­lita, hem pas­sat a aquest cen­tre extra­or­di­nari de nova planta, que honora els fun­da­dors. Nou cen­tre i lli­bre biogràfic han coin­ci­dit. D’altra banda, aquesta senyora intel·lec­tual i de caràcter m’interes­sava, també, per la seva relació amb Llo­ret. Rosa M. Gil ens explica com la Mano­lita, vídua als cin­quanta-un anys, assumí la pre­sidència del con­sell d’admi­nis­tració de la clínica Girona i com, en l’àmbit fami­liar, sobre­tot després de la guerra civil, intentà obte­nir recur­sos del patri­moni dels Coll. A Llo­ret apro­fità una caseta per mun­tar una dis­pesa on ser­via dinars, con­ver­tida més tard en fonda, amb algu­nes habi­ta­ci­ons, i, final­ment, cap als anys sei­xanta, a l’hotel Reina Isa­bel. Uns epi­so­dis, doncs, que ara també són opor­tuns de recor­dar.