Una rosa sense amor

Fa anys vaig tre­ba­llar en una empresa tra­di­ci­o­nal. El direc­tor era un senyor afa­ble envol­tat d’altres senyors d’afa­bi­li­tat diversa que els ano­me­na­ven sem­pre amb el “senyor” davant del cognom (menys el res­pon­sa­ble del depar­ta­ment comer­cial, que tot i ser clau per al negoci sem­bla que no merei­xia les matei­xes mos­tres de res­pecte que els altres, pot­ser perquè era qui més s’embru­tava les mans amb coses tan poc ele­gants com els diners). Els que mana­ven tenien certs pri­vi­le­gis, viat­ges de feina amb objec­tius impor­tants, dinars de nego­cis en res­tau­rants cars i una cafe­tera exprés i una nevera plena de begu­des per a ells sols fora de l’abast dels tre­ba­lla­dors nor­mals i cor­rents.

Dei­xa­ven una distància exqui­sida i indo­lora entre ells i els emple­ats. Si tot anava bé, només calia que t’enten­gues­sis amb el teu cap (que era de l’esta­ment del mig i no tenia pri­vi­le­gis de cap mena) i no par­la­ves mai amb aquesta elit. Com a molt una salu­tació edu­cada a pri­mera hora del matí, o dues fra­ses incòmodes si no reac­ci­o­na­ves prou ràpid i coin­ci­dies a l’ascen­sor amb un d’ells. No cal dir que mai no dina­ven al men­ja­dor de l’empresa, i veien mala­ment que els caps inter­me­dis ho fes­sin. Les diferències s’havien de notar.

En gene­ral, la gent estava prou con­tenta de la feina. Una empresa que havia vis­cut els seus anys de glòria i de pres­tigi, però ja feia temps que dar­rere la façana de lloc històric anava tirant amb una sabata i una espar­de­nya; por­ta­ven molts anys sense saber com adap­tar-se als temps moderns, com si hagués arri­bat la ter­cera gene­ració d’una empresa fami­liar, la que segons el tòpic dila­pida tot el que han cons­truït els pares i els avis. En aquest estat de con­fusió tre­ba­llava tot­hom, nobles, ciu­ta­dans i serfs de la gleva dia rere dia. Encara que la casa s’ensorrés amb una ale­gre acu­mu­lació de números ver­mells, no es podia per­dre el res­pecte reve­ren­cial als senyors de la direcció. I pro­cu­rant, uns i altres, no tro­bar-se massa.

I lla­vors arri­bava Sant Jordi. Aquell dia el res­pon­sa­ble de recur­sos humans –que no era pas el més afa­ble de tots– feia que la secretària comprés roses ver­me­lles i ell pas­sava ben cofoi, taula per taula, a repar­tir-ne una a cada dona. I jo aquí tenia el meu límit. Per poc que podia, evi­tava estar al meu lloc quan veia arri­bar la volta tri­om­fal, plena de som­riu­res fal­sos. I quan, més tard, tro­bava la rosa sobre la meva taula, l’aban­do­nava a qual­se­vol altre lloc. Al lavabo, a la sala de reu­ni­ons, a l’entrada del metro, a la pape­rera del meu depar­ta­ment. Mai no arri­bava a casa, això segur.

Digueu-me prim­mi­rada, però jo, de roses ver­me­lles, només en vull d’algú molt espe­cial. Ni el jefe, ni la pei­xa­tera, ni els lli­bre­ters del barri ni la meva veïna que ha tro­bat un dos per un. Aviam, la rosa no era un senyal d’amor? I des de quan m’estima una senyora que només em coneix de quan com­pro sei­tons o ora­des per fer al forn cada quinze dies? I encara pit­jor: què pretén el cap de recur­sos humans rega­lant-me una rosa (a mi i a too­o­o­tes les dones, d’algu­nes de les quals ni tan sols recorda el nom?) Ja ho diuen, que l’amor d’amo és aigua en cis­te­lla, o sigui, que ben poc fia­ble i sobre­tot interes­sat.

Suposo que tot això res­pon a un con­cepte antic, ranci de fet, de les rela­ci­ons dins de les empre­ses. El direc­tor i els seus col·labo­ra­dors, tots homes, diri­gei­xen des dels seus pedes­tals. Però són bona gent, eh, gent ama­ble i gene­rosa, i per això fan (feien) pane­res per als tre­ba­lla­dors quan arriba Nadal i per Sant Jordi donen roses a les senyo­res. Amb aquests detalls espe­ren que la gent esti­gui con­tenta i agraïda. Perquè, compte!, no en tenen cap obli­gació però ho fan.

Pot­ser alguna com­pa­nya volun­ta­ri­osa acon­se­guia obli­dar que aquell home que els havia donat la flor (a totes, eh, tam­poc et sen­tis espe­cial) era el mateix que no els volia arre­glar allò del sou, i que mai per mai feia un tallat a la màquina per no bar­re­jar-se amb la gent del poble com ella. Però jo no podia, tu. És com quan sento que algun polític espa­nyol que diu “¡pero si yo amo a Cataluña, a mí Cataluña me encanta!”, pen­sant que així ens esto­va­ran i els ho per­do­na­rem tot. Doncs mira: no. El que (dius que) fa vibrar el teu cor no ve al cas. Perquè aquí tenim altres coses entre mans: par­lem de feina, o de drets. I la rosa, si de cas, ja me la com­praré jo.