Adeu a Jose Placeres

A través de l’amic Josep Bécares, el can­tau­tor i acti­vista cone­gut com a Fina, m’arriba la trista notícia de la mort de Jose Pla­ce­res, amb només 44 anys. Aquest gironí, auto­pro­cla­mat “escrip­tor inde­pen­dent” va morir fa pocs dies en cir­cumstàncies gens clares a Mèxic, on vivia des de feia un temps: hi va anar bus­cant una alter­na­tiva vital, pot­ser per­se­guint un somni, perquè aquí no li ana­ven gaire bé les coses. Te’l tro­ba­ves sovint pels car­rers del cen­tre de Girona, vol­tant erràtic, sem­pre amb un som­riure quan et salu­dava. Fa uns cinc anys, se li va acu­dir ofe­rir “poe­mes per­so­na­lit­zats” a les per­so­nes que es tro­bava pels car­rers i els bars de Girona, i pel que sem­bla va con­ti­nuar fent-ho a Mèxic. “Quan entro en un local i em diri­geixo a una per­sona, em pre­sento i li pre­gunto: «T’agrada lle­gir?» Lla­vors li pro­poso que doni un cop d’ull als meus poe­mes i, si li agra­den, puc fer-li un poema a par­tir de dues o tres parau­les bàsiques que em sug­ge­reixi”, expli­cava lla­vors en un arti­cle d’aquest diari. Prèvia­ment, havia escrit dos lli­bres molt viven­ci­als: Dia­rio de un bor­racho (2012) i A ti, gra­cias por exis­tir (2014). A les xar­xes soci­als anun­ci­ava, a prin­cipi d’aquest any, la immi­nent apa­rició del seu ter­cer lli­bre, que seria també la seva pri­mera novel·la, Las lla­ves de un lla­vero. És molt dur lle­gir ara el que va escriure l’1 de gener al seu Face­book: “Yo espero mucho de este 2022”.

És curiós, una dramàtica casu­a­li­tat, que en pocs mesos hagin mort lluny d’aquí i de la seva vida ante­rior dos per­so­nat­ges giro­nins que, sal­vant totes les distàncies que es vul­gui, com­par­tien la passió literària i una vida sem­pre en els mar­ges que no evi­ta­ven plas­mar en els seus escrits. Un és evi­dent­ment Jose Pla­ce­res; l’altre, Car­les Bru­net. Nas­cut a Tossa el 1966, Bru­net va aparèixer mort el setem­bre pas­sat en una pensió de Pon­te­ve­dra. Va tas­tar la música amb l’àlies Hook, el Can­tau­tor de l’Estany, i va publi­car diver­sos lli­bres com ara la novel·la auto­bi­ogràfica L’alcohòlic bipo­lar (2011). Es pre­sen­tava com un “escrip­tor pros­crit, repu­diat, maleït i mai lle­git”. No puc asse­gu­rar ni des­men­tir que Pla­ce­res i Bru­net es van arri­bar a conèixer, però hau­ria estat fac­ti­ble: tots dos tran­si­ta­ven per la wild side, el cos­tat indòmit de la vida al qual can­tava Lou Reed. No es tracta de glo­ri­fi­car-los ara com a autors “maleïts”, sinó sim­ple­ment de cons­ta­tar que van viure, van sen­tir i ho van dei­xar per escrit.