Fer-se respectar

Fa més d’una set­mana que va escla­tar el Cata­lan­gate i Pedro Sánchez encara no ha dit ni piu. Una reunió de segons i una comissió secreta del Congrés és com el govern espa­nyol ha enlles­tit el tema. Molt dife­rent de l’escàndol d’espi­o­natge del 1985, en què a Espa­nya també mana­ven els soci­a­lis­tes, Felipe González. Ales­ho­res, només tres dies després que el diari El Mundo des­tapés que el Cesid feia més de deu anys que espi­ava polítics, empre­sa­ris i peri­o­dis­tes, i que entre els espi­ats hi havia Joan Car­les de Borbó, queia l’ales­ho­res direc­tor dels ser­veis secrets espa­nyols, Emi­lio Alonso Man­glano. Amb aquesta dimissió no n’hi va haver prou o algú no en va tenir prou i catorze dies més tard sal­tava el vice­pre­si­dent del govern, Narcís Serra. I ara què? Una comissió i lles­tos? O és que no tot­hom és igual? Suposo que no, que amb els cata­lans es pot fer tot. La Gene­ra­li­tat hau­ria d’exi­gir no només expli­ca­ci­ons públi­ques de Sánchez sinó també l’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats polítiques. I és que no és qüestió de si van espiar aquell polític o aquell altre, sinó que es va espiar ciu­ta­dans anònims i que molts altres se sen­ten ara mateix inse­gurs. L’obli­gació de la Gene­ra­li­tat és pro­te­gir els drets dels seus ciu­ta­dans, raó per la qual cal que es faci res­pec­tar. Si no es fa res­pec­tar ella, qui la res­pec­tarà? Qui ens res­pec­tarà? Con­ge­lar el diàleg? Però si el govern espa­nyol fa temps que el té al con­ge­la­dor. De fet, no l’ha des­con­ge­lat mai, ni quan ha neces­si­tat suport per als pres­su­pos­tos. Per què ho ha de fer si li surt gai­rebé gra­tis? A Espa­nya ja li va bé així, perquè és l’única manera que pot per­sis­tir, espi­ant i no dei­xant votar a Cata­lu­nya què vol ser.