Abracadabrant

Aca­bat el mes d’abril, em ve al cap l’obra de Mir­cea Eli­ade. El gran feno­menòleg romanès expli­cava que tot ritual ens remet a un mite. El calen­dari d’enguany ha fet coin­ci­dir en pocs dies les cele­bra­ci­ons de Set­mana Santa, Sant Jordi i la Mare de Déu de Mont­ser­rat. Més enllà de la vivència reli­gi­osa de cadascú, aques­tes dates han vist néixer i desen­vo­lu­par-se un seguit de ritus que es con­ti­nuen prac­ti­cant.

Aquest any, amb un desig col·lec­tiu de tor­nar a la nor­ma­li­tat, mol­tes per­so­nes van sor­tir al car­rer per recu­pe­rar els ritu­als asso­ci­ats a aques­tes dates. Des de la bene­dicció del Ram fins a la festa del lli­bre i la rosa, pas­sant per les pro­ces­sons, aquest abril es va viure un ambi­ent que feia dos anys que no es veia. Hi havia ganes de retro­bar-nos i veure’ns les cares (en el sen­tit més lite­ral). Ben cert és que Sant Pere no ens hi va aju­dar gaire. Ja ens avisa la savi­esa popu­lar: no plou mai al gust de tot­hom.

És un clàssic dema­nar al sant de les claus que ens regali bon temps, espe­ci­al­ment per la diada de Sant Jordi. Aquest cop no ens va fer cas. Davant una pre­visió poc opti­mista, el Gremi de Lli­bre­ters va deci­dir tras­lla­dar totes les para­des al Palau Firal de la Devesa. A molts giro­nins, el canvi els va tren­car els esque­mes; pre­fe­rei­xen donar-se els cops de colze a la Ram­bla. Nova­ment, tants caps, tants bar­rets. Els lli­bre­ters de Girona van encer­tar-la i l’afluència al firal va ser un no parar. Allà hi vaig viure un curiós epi­sodi. Bo i espe­rant que algú comprés el seu dar­rer lli­bre i li fes sig­nar, un cone­gut filòsof de casa nos­tra s’entre­te­nia jugant al Paraulògic. He lle­git obra seva i m’agrada el seu pen­sa­ment. Volia atan­sar-m’hi i dir-li que, mira­cu­lo­sa­ment, jo ja tenia els tutis del dia –gat­zarós i gat­za­rosa–, però no vaig gosar.

Hom pensa que aquest sen­zill joc de tro­bar mots en català podria ser tan efec­tiu com algu­nes de les dis­po­si­ci­ons legals pen­sa­des per pro­te­gir i poten­ciar la nos­tra llen­gua. Si, a més, t’entre­tens a lle­gir-ne les defi­ni­ci­ons, et pots veure il·lus­trat amb parau­les que no hau­ries dit mai que exis­tien. En defi­ni­tiva, és un invent abra­ca­da­brant, és a dir, sor­pre­nent en grau super­la­tiu. N’hi ha que, de tan engan­xats, ja han ritu­a­lit­zat com i quan jugar-hi. I això demos­tra que els ritu­als no només són cosa del pas­sat.