‘Bo i esperant’
Ens sentim colpits per la mort del papa Francesc. Per a moltes persones allunyades de la fe cristiana va ser un referent digne de respecte i admiració. Davant dels creients, es va mostrar com un pastor amb olor d’ovella, tal com ell mateix demanava als guies de l’Església. La casualitat va fer que un parell de mesos abans de la seva malaltia s’estrenés als cinemes la pel·lícula Cónclave, amb un alt nivell d’interpretació, un final qüestionable i una posada en escena que, en aquests moments, se’ns fa més que familiar. És la descripció del que viurem els pròxims dies, amb un final incert, que a molts ens fa més por que goig. El que veiem i vivim aquests dies ens demostra, una vegada més, que el fet religiós és ben present al nostre voltant. La petjada que ha deixat la religió a casa nostra no pot ser obviada. És en les arrels de la nostra història, ha deixat testimonis culturals i patrimonials, i forma part de la nostra memòria familiar i col·lectiva. Ho explico constantment als meus alumnes: per entrar a admirar una catedral, no cal estar batejat; només cal ser respectuós i sensible. La dimensió espiritual de l’ésser humà ha de ser personal i no coaccionada. Alhora, la memòria religiosa dels nostres avantpassats i coetanis ha de ser respectada. Fet i fet, ho acabem de viure aquesta darrera Setmana Santa. Passejant el matí de Divendres Sant davant de la basílica de Sant Feliu de Girona, i mentre veia ornamentar els diferents passos, vaig saludar exalumnes i altres coneguts. Il·lusionats tots ells, m’explicaven que aquell vespre participarien en la processó del Sant Enterrament. Ningú no els pregunta si van a missa els diumenges. Simplement, se saben partícips d’una tradició arrelada a la ciutat –natal o d’acollida– i estan contents de formar-ne part. Més enllà del sentiment religiós de cadascú, el que es viu és un sentit de pertinença. Ens sentim afortunats d’haver viscut el pontificat del papa Francesc i la seva herència espiritual reflectida en documents tan interessants com l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium o les encícliques Laudato, si i Fratelli tutti. No sabem què o qui ens portarà la nova fumata blanca. Vivim l’any jubilar de l’Esperança. Esperem, doncs, que es continuïn treballant els camins oberts pel sant pare.
