Cases de vida

En quan­tes cases heu vis­cut? La pre­gunta sem­bla un mer joc tri­vial que no ha d’anar gaire enlloc. La feia fa una colla de set­ma­nes a Twit­ter el geògraf i pro­fes­sor de turisme a la UdG José Anto­nio Donaire. I les res­pos­tes eren més que sor­pre­nents. L’únic requi­sit que es dema­nava era que s’hagués vis­cut més de sis mesos en un habi­tatge deter­mi­nat perquè fos comp­ta­bi­lit­zat en aquesta enquesta.

D’entrada, un pensa i situa dos o tres pisos, a tot esti­rar. Però després hi sumes els pisos d’estu­di­ants men­tre et for­ma­ves lluny de casa i la xifra es comença a ele­var. Tot i això, el meu cas no tin­dria cap interès en cap estudi uni­ver­si­tari. En canvi, altres eren dig­nes d’una tesi per ells sols. Gent que en la suma arri­bava als 18 o 20 habi­tat­ges. Si tenim en compte que l’enquesta era per Twit­ter, i que pot­ser la gent de més edat no té tanta habi­li­tat digi­tal, són gent que han vol­tat la seca i la meca i part de l’altra. En alguns casos la xifra era més modesta i se situ­ava en deu o dotze habi­tat­ges, però hi afe­gien un con­des­cen­dent “en tres con­ti­nents dife­rents”. Com si ho fes­sin per fer-te ado­nar que tu no has vis­cut a més de cinc quilòmetres del teu lloc natal, si hi des­comp­tem l’estada a Bar­ce­lona. És cert, però, que en aquest estudi sociològic també n’hi havia que es vana­glo­ri­a­ven de poder dir que només havien vis­cut en dues cases dife­rents al llarg del seu peri­ple vital i encara no a un cen­te­nar de metres una de l’altra.

D’una pre­gunta que podia sem­blar accessòria, la riquesa de les res­pos­tes ens per­me­tia fer tota una sèrie d’anàlisis, i ves a saber si un dels refe­rents en turisme com és Donaire hi donarà forma d’estudi per fer-nos veure com la huma­ni­tat som al final depre­da­dors d’habi­tat­ges. Pot­ser tenim en pro­pi­e­tat un pis, però la feina ens el fa dei­xar per viat­jar lluny i ocu­par un altre pis més lluny de les quim­bam­bes. Tot i això, els que no heu tin­gut una vida promíscua en llars no us depri­miu. Haver vis­cut en un parell o tres de llars no és pas sinònim de tenir una vida avor­rida o poc rica, perquè sovint les coses exci­tants, moti­va­do­res i d’apre­nen­tatge no tenen res a veure amb on vius o si t’has mogut molt, sinó amb com afron­tes la vida i amb quin espe­rit –tin­guis l’edat que tin­guis– afron­tes els rep­tes que el peri­ple vital ens va posant a tots al davant.