Puerta. Cas d'infart

La teva mort, Anto­nio Puerta, ha estat col­pi­dora. Tenies només 22 anys, espe­ra­ves un fill, i eres un jove ple de joia i de carisma.

A més, el fet luctuós es va pro­duir en directe; i ja sabem que avui, el que fa grans els fets és la petita pan­ta­lla. A mi em sap greu per tu i els teus, però se m’escapa la dimensió social de la tragèdia.

Ara resulta que el món espor­tiu s’ha tenyit de negre, que hi ha com­moció arreu, que els clubs decre­ten dol i sus­pe­nen actes, o dedi­quen les recap­ta­ci­ons a la causa noble de torn. Jo expresso tot el meu res­pecte per la teva con­dició de difunt, i avanço el meu con­dol als afec­tats, que espero que puguin viure la seva tris­tor sense massa soroll.

El que no acabo d’encai­xar és la reacció dels mit­jans cata­lans. Et va fallar el cor, asse­gu­ren. Caram, és un mal que dis­sor­ta­da­ment no és notícia. I em pre­gunto quants, dels que ara es decla­ren tras­bal­sats, conei­xien fa tres dies el teu nom.

En la teva mort no hi va haver violència, ni vas ser víctima de cap dal­ta­baix social, econòmic o polític. Estic segur que al món de l’empresa o de la cul­tura, un cas d’infart no gene­ra­ria el mateix enre­nou. Es veu que amb el fut­bol som més reli­gi­o­sos, i tot acaba en panteó.

A més, quan han mort fut­bo­lis­tes en camps del món, la notícia s’ha limi­tat a un parell d’imat­ges impac­tants. Sem­bla clar que, ens pla­gui o no, els cata­lans juguem en una lliga que obre la porta al Gua­dal­qui­vir però que la tanca a la tra­mun­tana.