Una visita a CaixaBank

Tinc el compte cor­rent a la vella Caixa de Pen­si­ons. Cai­xa­Bank és el que més s’apropa a un banc català. Vaig escriure la història de la Caixa de Pen­si­ons des de la seva cons­ti­tució fins al 1995. La Caixa de l’excel·lent per­sona que era Fran­cesc Mora­gas i del bon empre­sari Lluís Fer­rer i Vidal. Mora­gas volia una caixa d’estal­vis amb inten­ci­ons soci­als, a més de les pròpies d’una empresa. Mora­gas tenia una cata­la­ni­tat natu­ral, sense embo­lics, i con­si­de­rava la Caixa com un ins­tru­ment finan­cer d’un sis­tema encapçalat per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Després de la guerra, el nou direc­tor gene­ral fou Enri­que Luño Peña, un pèssim direc­tor i un pèssim catedràtic de Dret Natu­ral a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on per desgràcia em va fer apren­dre de memòria una pila de defi­ni­ci­ons en cas­tellà i llatí. Després vingué Josep Vila­ra­sau, que va fer una bona feina en l’expansió de la Caixa. I arriba el 2021, en el qual la cata­la­ni­tat de la Caixa des­a­pa­reix, tras­pas­sant el domi­cili social a València i amb dos alts exe­cu­tius que par­len en cas­tellà.

La Gene­ra­li­tat té massa feina a dis­cu­tir la data de les reu­ni­ons amb el pre­si­dent del govern espa­nyol i altres pro­ble­mes polítics de gran nivell. La premsa i la soci­e­tat en gene­ral, tam­poc han mos­trat la més mínima atenció per aquests can­vis en la pri­mera empresa cata­lana.

Tinc el compte a la Caixa i de tant en tant haig d’anar a treure diners i uti­litzo els cai­xers automàtics. Els uti­litzo si és que no estan espat­llats. A la meva ofi­cina, els que donen al car­rer fun­ci­o­nen ben poques vega­des i, a dins, només un dels dos m’ha fet el ser­vei que li dema­nava. Ho he comu­ni­cat al per­so­nal de la Caixa però m’ha cos­tat tro­bar-lo. La majo­ria dels pre­sents al meu vol­tant esta­ven asse­guts espe­rant que els vin­gues­sin a resol­dre el pro­blema que tenien i es veia que feia estona que espe­ra­ven.

Alguns dels cli­ents de Cai­xa­Bank que havien entrat amb mi esta­ven molt enfa­dats i per­se­guien el per­so­nal –si el tro­ba­ven– amb quei­xes sobre el mal ser­vei que els donava l’enti­tat finan­cera.

He mar­xat ben dol­gut del que he vist: una caixa que té el domi­cili a València, que no sé si és una expressió dels Països Cata­lans o, més pro­ba­ble­ment, una bes­ti­esa més o menys obli­gada pel govern espa­nyol.

Els alts exe­cu­tius de Cai­xa­Bank par­len en cas­tellà en tot moment, ja que la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya els resulta foras­tera. Suposo que els podríem dema­nar que el 75% del que diuen ho fes­sin en català i el 25%, en cas­tellà, segons les nor­mes que ens impo­sen els jut­ges, que tenen poca sim­pa­tia per la rea­li­tat social i política de Cata­lu­nya.

Des de la cre­ació de la Caixa de Pen­si­ons hi ha hagut diver­sos intents de crear bancs cata­lans, de la mateixa manera que hem tin­gut el Banc de Bil­bao, el de Madrid, el de València i tants d’altres amb el domi­cili geogràfic clar i català, o més ben dit, basc, valencià, cas­tellà o andalús. La cas­te­lla­nit­zació de Cai­xa­Bank és un gran tri­omf per al cen­tra­lisme de l’Estat men­tre que la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya espera que li fixin hora per a una segona reunió amb el govern, que arri­barà quan Déu vul­gui i que serà tan inútil com l’ante­rior.

Hi ha algú que cre­gui encara en la neces­si­tat d’enti­tats finan­ce­res al ser­vei de Cata­lu­nya i com­ple­mentàries de les com­petències que ens dona l’esta­tut d’auto­no­mia?