Doncs no hi ha estrelles

Es veu que el que vaig escriure la set­mana pas­sada en aquesta mateixa secció ha pro­vo­cat reac­ci­ons en el món de la música pàtria. El Comen­tari es titu­lava Les estre­lles del Sen­glar i m'hi pre­gun­tava per què, de tots els caps de car­tell del Sen­glar Rock que can­ten en català -Els Pets, Lax'n'Busto, Dharma i Obrint Pas-, només n'hi havia un que hagués apa­re­gut en els últims vint anys.

Val la pena fer història: durant el fran­quisme, quan el català estava per­se­guit, va sor­gir la Nova Cançó. Els artis­tes més grans dels que han sobre­vis­cut, Ser­rat i Llach, són capaços d'omplir esta­dis. L'any 90, quan la llen­gua sen­tia els pri­mers efec­tes de la nor­ma­lit­zació, va escla­tar el boom del rock català. Els artis­tes més popu­lars que han sobre­vis­cut, Els Pets, Lax'n'Busto i Gerard Quin­tana, poden omplir pave­llons, tot i que no esta­dis. Des d'ales­ho­res fins al 2007, quan el català està més nor­ma­lit­zat que mai, no ha apa­re­gut cap artista que can­tant en català pugui omplir més d'un local de mil per­so­nes. L'única excepció, els Obrint Pas, que, curi­o­sa­ment, són valen­ci­ans. Una altra dada: el grup de pop més res­pec­tat a la resta de l'Estat és mallorquí: Antònia Font.

Què passa al Prin­ci­pat? Els de la indústria ho tenen molt clar: amb la Nova Cançó i el boom del rock català hi havia un suport clar dels mit­jans de comu­ni­cació. Ara no. En canvi, els peri­o­dis­tes pen­sen que des dels Llach, Ser­rat, Quin­tana, Gavaldà i Car­les Saba­ter no ha sor­tit cap artista amb carisma, amb dis­curs, que es tre­ba­lli la imatge, amb una presència escènica capaç de men­jar-se el públic, que sàpiga estar davant d'una càmera, un artista que senti la seva obra les 24 hores al dia i en qui les mas­ses es vul­guin reflec­tir, i que ofe­reixi un espec­ta­cle en directe que enganxi més enllà d'inter­pre­tar bones cançons. Vaja, que tenim bons músics, però fal­ten estre­lles.